Nacho Cardero: “El problema avui és si els mitjans estem preparats per a la nostra extinció”

BarcelonaEns citem al bar del Parlament mentre els partits debaten uns pressupostos que acabaran caient i precipitant unes eleccions. Nacho Cardero dirigeix El Confidencial, un dels mitjans amb més audiència a Espanya, tot i que ell assegura que l'èxit del projecte el mesura a partir de la seva influència. Capitaneja un equip de 200 persones, però es mostra extremadament caut amb el futur del sector.

Com defineixes El Confidencial quan el vols diferenciar ràpidament del marasme de digitals que hi ha a Espanya?

— A nosaltres ens agrada dir que és el diari de la gent influent. Va néixer fa 23 anys com un diari enfocat al món de l’economia i l’empresa i va tenir molt d’èxit, la qual cosa ens va obligar a ampliar plantilla i fer el pas cap a mitjà generalista. I va ser aleshores quan va sorgir el que crec que ens diferencia, que és el periodisme d’investigació. Vam destapar temes com la llista Falciani, els papers de Panamà o el patrimoni ocult de Juan Carlos.

I si haguessis de definir la seva línia editorial?

— Bé, a mi m’agrada dir que no té línia editorial. De fet, no tenim editorials: només en devem haver publicat set o vuit al llarg de tots aquests anys. La nostra intenció és oferir en una safata la informació de la manera més factual possible perquè siguin els lectors els qui interpretin la realitat, sense que el mitjà en dirigeixi l’opinió amb un biaix ideològic. Tot i que és cert que tenim un segell que es pot definir com liberal, en tots els sentits de la vida inclòs l’econòmic, més que qualsevol altra tendència.

Conservador?

— No! Fixa’t: ahir vaig fer una xerrada al Círculo Ecuestre i quan em definien van dir “mitjà liberal i conservador”. Però jo, com a director, no m’hi considero per a res. I m’arriscaria a dir que gran part de la plantilla dels nostres periodistes són més aviat socialdemòcrates, més que conservadors. Tot i que, a hores d'ara, establir línies ideològiques d’una banda o l'altra és bastant arriscat.

El tòpic diu que la gent que nega l’existència d’esquerres i dretes... sol ser de dretes.

— Però fixa’t: si tu em preguntes ara mateix si hi ha gaire diferència entre la política econòmica del Partit Socialista actualment amb la del Partit Popular de Mariano Rajoy... jo et diria que zero. I en alguns aspectes fins i tot diria que el PP va ser més socialdemòcrata. Un cop estàs sota el paraigua d’Europa... El que sí que crec és que a Espanya ha desaparegut totalment el centre, que és un espai que nosaltres defensem molt perquè és un espai on es pot arribar a acords.

Com és el teu lector tipus?

— Sol tenir entre 25 i 55 anys, home en un 55%, que és més igualitari que a la premsa de paper. I un estudi de la Universitat d’Alacant que situava els lectors entre el 0 d’extrema esquerra i el 10 d’extrema dreta a nosaltres ens situava en un 5,5, que és bastant centrat. Amb el pas dels anys, i aquí entono el mea culpa per no haver-nos deslliurat del procés de polarització, nosaltres hem tirat una mica més a la dreta. Però perquè crec que tot l’espectre ideològic s’ha mogut, en el seu conjunt. I una cosa que sorprèn: on ens llegeixen més no és a Madrid, sinó a Andalusia, suposo que també perquè hi ha més població. I Catalunya i Madrid estan a nivells similars: Catalunya aporta el 20% del nostre tràfic.

Un altre eix ideològic, específicament espanyol, seria allò de si España una o cincuenta y una. On se situa aquí El Confidencial?

— Com et dic, no tenim línia ideològica, però sí uns principis i valors i, per a mi, el més important és la Constitució, que defineix molt bé quina és l’organització territorial de l’Estat. Junt amb la llei i la convivència, són els tres eixos fonamentals. Per tant, ens sembla bé la Constitució, però, com tot en aquesta vida, necessita alguns pedaços i reformes per adaptar-la a la situació actual.

Però la Constitució no sembla haver aconseguit un encaix còmode de Catalunya dins d’Espanya.

— És la famosa conllevancia, no? Hem de fer tot el possible per entendre’ns i portar-nos bé, sabent que ja no és Catalunya, que ja no és Espanya, sinó que és Europa. Per a mi, parlar de pulsions identitàries és un tema que hauríem de superar. La resta em sembla supèrflua.

Però, encara que et sembli superflu, si una majoria de catalans volgués plantejar un model diferent i tingués una majoria clara, ¿tindria dret a poder decidir el seu futur?

— Si entrem a negociar i es pacta d’acord amb la llei i la Constitució... Però tot parteix d’un acord entre les grans forces.

Les grans forces... espanyoles.

— Esclar, òbviament. Catalunya pot decidir el seu destí, però dins d’aquestes regles de joc.

¿I no són regles tan unilaterals com el mateix Procés va intentar ser en la seva fase final?

— No dic que no, però almenys partim d’un acord previ de diferents formacions. Catalunya va estar molt a favor de la Constitució. Si això era així el 78 i ara està caducat, seiem, reunim-nos i vegem quines són les regles del joc. Però no crec que això ho pugui decidir unilateralment el Parlament ni la sobirania popular catalana.

Repassant els teus últims articles m’ha cridat l’atenció un que es titulava “Catalunya, capital Moscou”. Permet-me la ironia: doncs quina merda de suport!

— [Riu] Això té a veure amb un moment molt determinat en què, davant les dificultats per celebrar l’1-O, es van buscar vies alternatives fora del nostre territori i suports, i un va ser el de Rússia. Però això no ho dic jo, sinó que hi ha indicis per part de les institucions que ho investiguen. I aquests ponts que es van intentar bastir, a la desesperada, són molt perillosos.

Segons l’últim estudi de l’empresa GfK sou segons a Espanya entre els digitals, amb 15,9 milions de navegadors únics mensuals. El primer és El Español, amb 18,7 milions, i teniu al darrere el Huffington Post, amb 13,7 milions i OK Diario, amb 13,3 milions. Què us falta per ser líders?

— Què és ser líder?

Avui en dia, tenir més de 18,7 milions de navegadors únics.

— Àlex, l’audiència m’és igual. És una enganyifa, la gran mentida.

Sí, d’acord, la influència. Però hi ha influència sense audiència?

— Sí, absolutament. La influència no és a l’audiència, sinó a la conversa. Que tu publiquis un article i que la gent en parli o n’agafi les idees força per parlar-ne amb la família o a la feina.

Poseu èmfasi en l’opinió.

— Sí, al costat del periodisme d’investigació i l’economia de les empreses. Sabent que tota la premsa hem caigut en el pecat de la polarització, he intentat arreglar-ho d’alguna manera. He buscat firmes diverses, a Catalunya. Per exemple, tenim algú com Josep Martí, que pot defensar una llei d’amnistia. Soc conscient que si jo parlo de Catalunya és arriscat, perquè em miraran regular. Tot i que també és cert que, des de fora, a vegades es té una perspectiva més bona del que passa. Ara sempre falten els detalls, trepitjar el carrer, escoltar la conversa, i sé que això jo no ho tinc. Per això poso de tot al plat, en el menú. I, esclar, cada setmana tinc correus a la safata d’entrada de gent que em diu que si segueix escrivint aquell o l’altre es donaran de baixa de la subscripció.

I aquesta polarització, ¿de qui és culpa? De la política, dels mitjans, de les xarxes, dels lectors?

— Això ve de dalt a baix. La gran crisi financera del 2008 ho va trencar tot: l’economia, però també els principis i valors. I encara no ens n’hem recuperat. És una tendència global: es van radicalitzar certes postures, es va imposar la dictadura de Twitter i, per descomptat, també hi vam contribuir els mitjans de comunicació.

Quants periodistes treballen al vostre mitjà?

— Quants diries?

Sé que en total sou 200 persones.

— Sí, 200 persones amb nòmina, col·laboradors a banda, dels quals 100 són periodistes. I també presumim de tenir un laboratori important, d’unes quaranta persones.

Què s’hi fa en el laboratori?

— La idea és que, al segle XXI, un diari per descomptat és un producte editorial, però si no et llegeixen... Aleshores, perquè la teva informació arribi al major nombre de gent possible has de recórrer a la tecnologia. Qualsevol mitjà de comunicació és ara mateix 50% editorial i 50% tecnologia. Hi tenim persones que analitzen el big data, treballen en el disseny, en formats...

Tot i la redacció prou nodrida, ¿els diaris de paper us miren encara per sobre l’espatlla?

— No, això s'ha acabat. Avui, o ets digital o no ets. Em pregunten sovint pel paper, i em fa mandra, perquè el paper sempre existirà, i serà una marca diferencial, però on són ara les audiències és al món digital. Però és que el problema no és aquest. Com assenyalava fa poc el New Yorker, el problema dels mitjans és si estem preparats per a la nostra extinció. Aquest és el tema. Del 2005 al 2023 han desaparegut una tercera part dels periodistes dels Estats Units. I han desaparegut dues terceres parts de les capçaleres que hi havia. I si això passa als Estats Units, és molt difícil que no passi a Europa, i que no passi a Espanya. Els mitjans ho passaran molt malament en el mitjà i llarg termini.

Hi ha un punt paradoxal, no? Visca el consum informatiu aclaparador, mori el periodista.

— El periodisme té un problema de credibilitat, que té a veure amb la mort de la veritat, i també té un problema de model de negoci. En el futur, l’empresa periodística es veurà afectada per dos factors. Primer, s’acaba la intermediació de les grans plataformes. Google i Facebook cada cop serviran menys les notícies dels mitjans. Cauran les audiències i cauran els ingressos per publicitat. Problema gros. I el segon factor és la IA. ¿Com conviu amb una redacció de 200 persones? Jo crec que serà una eina bona per ser més productiu i eficient, per millorar els processos, però molts articles, des de si la borsa puja o baixa fins a la crònica dels partits de futbol, ja els pot fer la IA. El que no pot fer, com a mínim de moment, és dir si avui s’aprovaran els pressupostos que s’estan discutint ara mateix al Parlament, o fer-te una anàlisi en profunditat, o periodisme d’investigació.

Hi ha lloc per a tanta capçalera en l’ecosistema digital espanyol?

— Jo crec que no, però també et diré que fa deu anys que ho dic i m’he equivocat sistemàticament cada any! Però el sector mediàtic a Espanya està molt atomitzat i això és dolent, tant per a la publicitat com per a la subscripció. Hi ha massa mitjans per a un país on realment no hi ha tants lectors.

Com es divideixen els vostres ingressos?

— Un 15% serien subscripcions, que no està gens malament però és encara insuficient; un 15% esdeveniments, i el 70% restant publicitat. I aquí parlo de tot tipus de publicitat, incloent-hi el branded content.

I la institucional?

— Tinc publicitat institucional, però és marginal.

El teu primer client és privat?

— Bé, a mi m’agrada dir que el meu primer client són els meus subscriptors, però el segon seria un anunciant privat, sí.

¿El contingut pagat per empreses no s’hauria d’identificar com a tal sempre? Per posar un exemple, teniu un munt de notícies positives sobre Mercadona, alguna de les quals amb temes tan específics com que arriben de nou els iogurts de stracciatella.

— Nosaltres no tenim contingut unbranded. Si hi ha gent que dona suport a El Confidencial apareix que està patrocinant algun article o algun esdeveniment. Si hem fet aquesta notícia, que per descomptat no he llegit, és perquè molta gent deu estar buscant aquests iogurts, però no té res a veure amb les empreses que hi ha darrere El Confidencial. Tot el que està patrocinat té el nom de l’empresa que ho patrocina.

M’agradaria parlar de tres topades als tribunals. La primera, amb Juan Luis Cebrian, que us va denunciar per incloure el seu nom en la investigació dels papers de Panamà. Vau guanyar.

— Va ser un judici fàcil, perquè El Confidencial formava part d’un consorci de 100 diaris més i ho teníem tot bastant contrastat. El problema d’aquests judicis és que les demandes que es reclamen són milionàries. 7 o 8 milions, volia, si no recordo malament. I, esclar, som un mitjà potent però, com sol passar, amb una fragilitat extrema. Si el jutge hagués estimat aquella demanda, hauríem hagut de tancar. I suposo que ara em parlaràs d’una altra empresa, que també ens va demandar per encara més diners...

Sí, en aquest cas per 17,6 milions, poca broma. Parlem d’Iberdrola. I també vau guanyar.

— És la primera vegada que ens acusen d’informar massa d’una empresa. I suggerien que informar massa obeïa a criteris espuris, etcètera. Nosaltres simplement vam ser corretja de transmissió del que estava passant al jutjat, on hi havia una instrucció sobre el cas Villarejo en què es parlava d’Iberdrola. No ens vam pas inventar cap notícia ni res semblant: només narràvem la instrucció. El jutge va ser molt dur contra ells, a la seva sentència.

Són les famoses Slapp, accions judicials que s’intueixen que es perdran però que busquen acoquinar el mitjà i drenar-lo de recursos i energia si s’ha de defensar contra grans bufets d’advocats.

— Sí, cada cop passa més, desgraciadament. I mira, jo soc dels que pensen que la millor llei de premsa és la que no existeix, però la llei que s’està tramitant al Congrés té en consideració les Slapp i intenta aconseguir que aquestes iniciatives no influeixin en la independència dels mitjans, i això és bo. Gràcies a Déu, crec que a Espanya és bastant garantista amb els mitjans de comunicació.

El tercer cas és bastant més antipàtic, perquè el vau perdre. El fundador d’Idealista us acusava d’haver emprès una campanya contra ell perquè va deixar de ser el vostre partner immobiliari després de vuit anys de relació comercial. Incloent-hi una notícia per la qual us van condemnar per “presentar fets objectius que eren falsos”. Quina és la teva versió d’aquell conflicte?

— Va ser un treball d’investigació que vam seguir durant bastants mesos, fet per dues persones per les quals poso la mà al foc. I ja veuràs que, en última instància, on hem recorregut ens donaran la raó. I és cert que és una cosa antipàtica, perquè amb els germans Encinar teníem bona relació. Però és que jo no em caso amb ningú.

Però estaràs d’acord que la coincidència en el temps és fàcil que faci pensar en una relació causa-conseqüència.

— En quin sentit?

Tu marxes com a anunciant i t’arriba un article dur contra teu. És del que ell us acusa.

— T’ho podràs creure o no, però jo no tinc ni idea dels diners involucrats. La separació entre el departament comercial i el director és, afortunadament, absoluta. Jo no sabia si teníem un contracte, un arranjament comercial... Mai, mai. Mira, amb Iberdrola vam publicar totes aquelles informacions quan era anunciant. I va retirar la publicitat. Com ens passa amb moltes altres empreses de les quals no hem parlat. T’asseguro que cada mes ens cau algun anunciant perquè parlem d’ell. Crec que és obligació tenir certa sensibilitat, per part dels periodistes, amb la gent que s’anuncia al nostre diari: trucar-los i que puguin expressar la seva versió dels fets. Però més enllà d’això...

Acabem parlant del futur. Seguir creixent o consolidar?

— Back to basics. El 2024, davant de totes aquestes amenaces, hem de tornar a l’essència: el periodisme diferenciat i de qualitat. Oblida’t del rànquing d’audiències. Això suposo que comportarà també estructures no tan grans, sinó més petites, i més productives i eficients, des de les quals crear aquest periodisme de qualitat que et permeti mantenir una comunitat suficient. I que el teu segell estigui en tot el que facis, creant altres tipus de continguts, com pòdcasts o vídeos.