
El novel·lista Chuck Palahniuk va acabar amb uns quants hematomes un dia que, anant de càmping, se li va acudir demanar als seus veïns que abaixessin la música. Aquell va ser el punt de partida perquè escrivís Club de lluita, adaptada amb encert per David Fincher al cinema. Els qui coneguin la història en paper o en pantalla segur que recorden quina és la primera norma del club de lluita: no parlis del club de lluita. I la segona? Que no parlis del club de lluita. A Espanya amb el lawfare passa exactament el mateix. Per a determinats mitjans es tracta d’un concepte que no existeix i que s’han inventat els enemics de la nació per soscavar la imatge de la impol·luta justícia espanyola. I, així, la primera norma del club de lawfare és no parlis del club de lawfare. I la segona també.
Fins que esdevé inevitable, perquè algú l’evoca. I en aquest cas ho ha fet ni més ni menys que el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a qui el jutge Ángel Hurtado manté a la graella. Aleshores la norma s’ha de trencar i, així, El Mundo obre la portada amb “El fiscal general abraça el lawfare i desafia la justícia”. Fixem-nos que no diu “denuncia el lawfare” sinó que "l’abraça". És a dir, el lawfare no existeix, és només una paranoia d'esgarriats. En un gir semàntic més que notable, el lawfare ja és per a El Mundo tan sols una fantasia, una teoria de la conspiració. Un mitjà de comunicació hauria de fiscalitzar el poder i prendre’s molt seriosament la sospita que una part de la justícia opera en clau política. En comptes de mirar de separar el gra de la palla, es nega amb desdeny la seva existència. I, esclar, quan un constata les evidents connivències entre determinats despatxos judicials i algunes redaccions, acaba resultant palmari que en el club de lawfare no només admeten magistrats, sinó també periodistes.