Premsa esportiva i violència sexual: cal revisar-se

L’Observatori Noctàmbul@s ha publicat un informe on analitza l’impacte de la premsa esportiva en les narratives sobre violència sexual a l’esport. El resultat, francament, és desolador. A partir de l’anàlisi de mig miler de notícies, es constata que alguns mitjans segueixen alimentant relats tòxics, a partir de la revictimització, el qüestionament sistemàtic del testimoni de les presumptes víctimes o la inclusió d’opinions favorables a l’agressor. Alguns exemples d’això últim. “Karl-Heinz Rummenigge defensa Rubiales pel petó a Hermoso: «No s’ha d’exagerar»” (El Mundo, que en subtítol intenta justificar l’opinió cunyada amb el subtítol: “L’alemany sap el que és ser campió del món i perdre la compostura en els festejos”. Tremendes credencials, camarades). “Dani Alves fa feliç un nen a la platja: «La millor persona del món»” (reportatge emblanquinador d’As, mentre el futbolista esperava sentència). “La mare de Dani Alves exculpa de l’agressió sexual el seu fill: «És d’aquests nois que t’acomoden la cadira»” (Marca. Evidentment, què diantres ha de dir una mare). “El germà de Dani Alves nega l’agressió sexual: «Va caure en una trampa»” (As. El mateix que la mare, però ara amb el germà). “Cerezo: «Com que no soc en el cos de Jenni ni en el de Rubiales, doncs no sé qui ha de demanar perdó a qui»” (El Mundo. Truca’m, Cerezo, que jo et resolc el dubte, si no ho han fet les teves jugadores en morse i amb calbots).

M’agradaria pensar que la necessitat de fabricar clics ha empès alguns d’aquests mitjans a fer notícies de valor informatiu més que dubtós. Però aquest és un pensament meu voluntariós. Perquè l’altra possibilitat és que tanta acumulació no sigui pas casual. I que la proximitat amb el poder –en aquest cas esportiu– faci que el seu periodisme es converteixi en hostil amb les víctimes.