Josep M. Figueres: “Seria lícit exigir una reparació material històrica per a la premsa en català”

BarcelonaAmb el títol Resistència. La premsa en català, censura i pressió, publicat a l'editorial Base, Josep M. Figueres narra les peripècies d'algunes publicacions històriques que van haver d'enginyar-se-les per superar l'afany repressor de les forces de l'Estat. Com és sabut, no totes van sortir-se'n i els ecos del passat ressonen encara en el present.

¿La resistència és el fil conductor que trena la història del periodisme català?

El desig innat de llibertat del poble català –i per tant de lluita contra la tirania i l'arbitrarietat– han estat veres constants. I el periodisme ha estat una contribució més en aquest combat. És difícil trobar a Catalunya un sector o una ciutat que no tingui periodisme especialitzat, mentre que altres zones són més aviat deserts colonitzats per la premsa de la capital. Una altra constant, s'ha de dir, és l'obstinació de nombrosos capdavanters i impulsors.

¿Resistència contra què o contra qui?

Contra l'afany unificador, absorbent i centralitzador de l'Espanya entesa com ampliació de Castella imposant els seus trets.

Algunes publicacions de les quals parla al llibre van acabar sent derrotades. ¿Ha causat això un problema de manca de transmissió de la tradició?

No podem estudiar la història com les possibilitats no reeixides. L'única opció pels historiadors és l'anàlisi de l'ahir i, en la meva especialitat, el que puc afirmar és que hi hagut un segle XVIII brutalment silenciador de la diferència, un XIX amb escassos períodes de llibertat per la premsa catalana amb més períodes d'estat de guerra que de constitucionalisme ple i un XX amb dues dictadures militars i una terrible violència contra la catalanitat com a últim intent d'eliminar-la: per la força bruta. En conclusió, s'ha trencat un fil de modernitat. Si els grans diaris dels anys trenta haguessin seguit, avui serien poderoses empreses multimèdia en català. Això no ho tenim, per raons polítiques. Seria lícit, aleshores i per lucre cessant, d'exigir una reparació material històrica i crear amb aquests diners un centre de producció dels sectors deficitaris de premsa especialitzada en català.

¿Quina publicació de les que ha estudiat creu que tenia més modernitat en el seu ADN?

Des de la Renaixença, totes s'han preocupat per la modernitat, han mirat més a París que a Madrid. Així el Diari Català d'Almirall es regia pel lema "Avant, sempre avant". La Veu de Catalunya de Prat va tenir la primera rotativa de l'Estat i les publicacions de l'Editorial Catalana eren un esclat d'enlluernament entre les quals destaca D'Ací, D'Allà. Això per no parlar de les modernistes o les vinculades amb l'art o les experimentals que són, simplement, espectaculars.

¿D'on surt l'hostilitat cap a les publicacions en català?

De la voluntat d'eliminar els portaveus crítics amb el poder tradicional centralista madrileny i espanyol que vol la impunitat en la seva gestió: el lema “pagar y callar” va renyit amb el tarannà català de caràcter i amb el seu periodisme. D'això se'n queixen sempre els periodistes catalans des del mateix Almirall fins a Rovira i Virgili. I respon a la voluntat d'unificació. Es vol tenir una sola llengua com a exponent d'un Estat que aspira a ser nació, quan Catalunya és nació que aspira a ser estat.

Quins arguments s'han utilitzat històricament per prohibir-les o denigrar-les?

Tot s'hi val, tribunals especials, el d'impremta, el TOP... Lleis del tipus que siguin que van empresonar i exiliar nombrosos periodistes com Josep Pous i Pagès. O bé la legislació militar que fins i tot va assassinar periodistes compromesos com Manuel Carrasco i Formiguera o Joaquim Puig Pidemunt. I després hi ha les discriminacions, com ara no donar publicitat i reservar-la per als òrgans afins al poder polític centralista. Curiosament, els arguments són o bé grandiloqüents –des de la crisi del 98 al franquisme– o bé directament d'índole estúpida: dir que una llengua té més parlants que una altra com si això fos un argument racional contundent. Però el periodisme català ha volgut sempre ser veu lliure i ha lluitat contra aquests arguments quan ha pogut.

Quines audàcies l'han sorprès més en la seva investigació?

La constància. Veure com els derrotats militarment segueixen a l'exili amb El Poble Català a París o a l'interior amb revistes com Ariel. El tremp de personatges com Rafael Tasis, Jaume Miravitlles, Joan Triadú o Josep Romeu ens fan admirar el sentit d'integritat que tenien davant la persecució. Ho trobo admirable i em repugna el sentit de persecució de la llibertat d'expressió que tenien tants i tants franquistes partidaris del “Vivan las caenas”.

Resistència vol dir, també, clandestinitat. ¿Ho sabem ja tot de les publicacions editades d'incògnit?

Han aparegut molts catàlegs i s'han fet recerques monogràfiques però l'epopeia de la clandestinitat, com la de l'exili, es mereix una gran obra divulgativa, amb una magna aportació que pogués recollir què va significar. A mi m'ha agradat molt explicar-ho a la revista Capçalera per fer-ne pedagogia i també en aquest volum de l'editorial Base, que aspira a mostrar un món desconegut i que ens ha permès de salvar els mots. Malauradament, la clandestinitat és fràgil: la simple possessió significava tortura brutal per part de policies. Condecorats, per cert, en una transició qualificada de modèlica. Moltes publicacions s'han perdut però deixi'm recordar tres noms significatius: Josep Faulí al vell Avui, que va contribuir a difondre-ho, l’Albert Viladot i Joan Crexell, que ho van estudiar amb molt de rigor.

Quines lliçons haurien d'extreure les publicacions catalanes actuals sobre la història d'aquesta persecució?

Que l'adversari segueix i no utilitza el poder que té de mode noble, sinó que aspira a la destrucció. Això sí, s'ha de frenar pel contacte europeu, que imposa democràcia. Cal també augmentar el sentit d'exigència, “pus parla en català vejam que diu” –que proclamava J. Fuster–, i això implica disposar d'una capacitat de modernitat. Penso en la revista Mètode o en Sàpiens, que són referents en disseny i contingut. Aquest és el periodisme innovador que connecta amb el públic en temps de crisi del periodisme. És la perseverança el que porta a l'èxit. Agustí Cabruja, silenciosament, treballava en la premsa catalana a Mèxic a La Humanitat o Orfeó Català. Com ell, molts periodistes que davant la dificultat no es van rendir sinó que van plantar cara.

¿Hi ha tics i maneres de fer de l'Estat, avui dia, que recorden a persecucions passades?

Per desgràcia, massa. Franco va dinamitar literalment un diari –Madrid– i també va silenciar milers de publicacions. Cendrós va pagar un llibre editat en francès per explicar al món la persecució, amb carta de Carner i Casals com a presentadors. Ara es tanquen diaris amb l'excusa del terrorisme i hi ha un creixent corrent d'odi vers la catalanitat que mena a camins d'exclusió. Només cal veure com es parla sense rubor de prohibir a partits anar a eleccions o de tancar entitats culturals. El discurs, en temps dits de democràcia, imposa una reflexió sobre quins són els demòcrates que ens manen. Les exposicions tan sòlides de Josep Fontana ens haurien d'ajudar a entendre el canvi de pell, com de camisa, camaleònic del poder. Abans d'ahir assaltaven redaccions i impremtes com el Cu-cut! en formació i quadrilla. Ahir tancaven Presència, amb excuses administratives. Avui, deixen ofegar l'esforç de periodistes i editors amb l'excusa que el mercat és lliure però amb un mercat prevalent per tradició que és l'espanyol, com ha passat amb el cinema i la cançó. El poder s'adapta i ara usa metodologies més sofisticades que van dels expedients per destruir prestigis fins als ofecs econòmics o l'adquisició pura i dura de capçaleres, noms i continguts. Només la premsa arrelada al poble –per exemple la legió de periòdics digitals– ens fa ser optimistes en el futur del periodisme en català vinculat al sentit de llibertat i de cerca de la veritat.

El compromís polític sovint malmet el periodisme. ¿Hi ha exemples de diaris que van ser resistents i, alhora, independents?

És una qüestió complexa, perquè el periòdic respon a una ideologia fundacional. Cal, però, mirar la coherència, l'honestedat... Un periodista exemplar, Domènec de Bellmunt, avui desconegut, va dir: "El periodisme, que segons els francesos mena a arreu, a casa nostra sol menar a la presó, a l'exili i a la misèria. Però tenim un consol en poder afirmar, que aquesta misèria, és un honor". Ho trobo ben cert.