Premi per a l'observador Espinàs

BarcelonaCom tantes altres coses, va començar amb una trobada fortuïta. Josep Faulí va topar amb Josep Maria Espinàs, al passeig de Gràcia, i li va demanar si volia fer un article cada tres setmanes a l' Avui, el diari que estaven a punt de llançar. L'escriptor va dir que passar tres setmanes neguitejat per un sol article no el compensava, que abans s'estimava més fer-ne un cada dia. Faulí li va prendre la paraula. 37 anys i vora 22 milions de pulsacions d'una Olivetti 46 després, Espinàs és el columnista més longeu de la premsa europea i segueix publicant diàriament, ara a El Periódico. El Col·legi de Periodistes el va distingir ahir amb el guardó Ofici de Periodista, el premi més destacat de l'entitat.

"Si Josep Pla i Salvador Espriu, cadascú a la seva manera, ens van voler salvar els mots i la Catalunya perduda, l'Espinàs ens ha volgut explicar la Catalunya d'ara mateix i ha volgut donar nova vida als mots", explicava, a la glosa del premiat, Ignasi Aragay, director adjunt de l'ARA i vocal del Col·legi. "Espinàs ajuda a entendre el país des de la realitat anònima: una realitat sense nom a la qual ell posa i ha posat noms, adjectius, verbs..."

L'homenatjat no va fer un parlament a l'ús, però va acceptar ser entrevistat per Empar Moliner, que va voler furgar en els secrets i en l'ofici necessari per mantenir una veu coherent tots aquests anys. "M'interesso molt poc -alertava Espinàs-. A mi m'interessen els altres", explicava, poc abans de rebutjar que hi hagi una mística especial de l'articulisme diari. La màquina va sola, va arribar a afirmar: "No hi ha premeditació. Mai m'he fet un guió. Em poso a fer l'article i espero que surtin les associacions. Hi ha sempre un impuls inicial. Començo i l'article em va donant idees que, si no, no tindria".

La modèstia com a actitud, però també com a mètode de treball. "He vist el fracàs i l'esterilitat dels que havien de fer allò que és important. Jo em limito a fer un article. He de creure que puc fer-ho, però sense dir-m'ho", reflexionava. I d'això se'n deriva una aversió a la cita, a la frase sonora i ampul·losa amb pretensió de veritat absoluta. "El tot és una paraula que jo no sé fer servir. Estic contra les cites perquè fan afirmacions tan generals que solen ser reversibles. S'ha abusat de la brillantor de la frase: si t'has d'enamorar de cada peça que escrius viuràs molt malament". "Això que dius està molt bé", subratllava Moliner. "Ah, no ho sé!", fugia d'estudi aleshores un murri Espinàs, no fos cas que hagués caigut, precisament ell, en el pecat de la categorització que acabava de denunciar.

El ressort de la modèstia es va activar també quan va rebre la placa de mans del degà, Josep Maria Martí. El lema deia "El cronista de la vida". Espinàs va suggerir que potser hauria estat més ajustat "Un cronista de la vida".

Una manera d'aproximar-se a aquesta crònica vital ingent és a través del llibre Una vida articulada. Editat per La Campana, recopila el més destacat de les seves intervencions a la premsa. Són articles que sovint parteixen d'una observació molt puntual i quotidiana -a vegades n'hi ha prou mirant per la finestra i intentant determinar quin temps fa a partir de la roba que porta la gent- per aconseguir elevar-se, ni que sigui discretament, a l'alçada de categoria.

"El secret de seu gran èxit?", es preguntava Aragay. "En un món on tot té un preu, on tot serveix per a alguna cosa, ell ens ofereix cada dia uns comentaris que només serveixen per fer-nos somriure o pensar. Més enllà d'obligar-nos a preguntar-nos coses, no ens dóna res de concret. Sí: no ens dóna res i ens ho dóna tot. Perquè ens dóna la seva sinceritat, un intangible preciós".

Havent complert els 85 anys, és inevitable preguntar-li sobre la continuïtat. Primer diu que li agrada escriure, però de seguida rectifica, perquè el verb agradar el troba poc adequat, com si digués que li agrada un caramel. "Diguem que estic molt bé escrivint. O que no m'agradaria deixar d'escriure".

Enllestida la glosa i l'entrevista, l'acte va acabar amb un agraïment d'Espinàs, en el qual va explicar que li havia costat molt que el consideressin periodista, ja que per ell aquesta figura corresponia al reporter que investiga una notícia. Però que estava content de formar-ne part. Al capdavall, va confessar que és -com són els periodistes- "un tafaner, un tafaner literari però molt modest".