Claudia Riera: "Prefereixo tornar a treballar de cambrera a acceptar coses en què no crec"

BarcelonaAcompanyada d'una maleta gairebé tan gran com ella –"hi porto la meva vida, aquí"– parlem una bona estona amb Claudia Riera, una destacada actriu emergent gràcies als seus papers en sèries com Les de l'hoquei, Vis a vis: El Oasis o El internado: Las Cumbres, que estrena aquest divendres a Amazon Prime la segona temporada, amb el segell de The MediaPro Studio. Fent temps per a un tren que l'ha de dur a Madrid, aquesta intèrpret introvertida –segons pròpia admissió– acaba mostrant totes les capes de la ceba: les arrels fondes clavades a Andorra, l'amor pel cinema i les dificultats de ser actriu en l'era d'Instagram i la sobreexposició.

La Inés d'El internado pateix una greu amnèsia. Com es treballa un personatge a qui se li ha robat el passat i, per tant, no té background?

— Va ser molt complicat, perquè jo sabia que la història estava pensada per més d'una temporada i que ells ja coneixien la resposta als secrets d'aquest personatge. Però al principi jo no tenia res on aferrar-me, perquè no em van donar les claus fins al final del rodatge de la primera temporada. I jo els deia: m'ho heu de dir, perquè el cos té memòria. Per molt que jo no ho recordi, hi ha una posició física i una postura que ho reflecteix. Però res! Al final em vaig basar molt en els dos flashbacks que hi havia i en el fet que era concertista de piano. Quan em van explicar la meva història sencera, vaig dir: uau. Ara tinc totes les respostes, que es van donant en aquesta segona temporada... i són molt xules.

A Alba, estrenada al TNC, ja vas interpretar un androide de companyia. Era un altre personatge opac. Ser actriu és saber omplir-se d'altres vides, però també buidar-se del tot?

— Hi ha personatges que estan plens de coses, com la noia molt joveneta i espitosa que he estat rodant per a una pel·lícula de Caye Casas. O la Gina, de Les de l'hoquei. O la Triana de Vis a vis. Però sí, també hi ha el buit, la manca de memòria, el robot que no té consciència. Som el que hem viscut, però has de saber desprendre't de tot això. Jo soc activa, expressiva i vaig haver de reduir-ho tot als ultramínims, fins a ser conscient de cada petit moviment.

La Inés està al marge de la resta d'alumnes d'El internado. I repassant els teus altres dos personatges televisius, aquest patró es repeteix. La Gina de Les de l'hoquei era clarament una outsider movent-se per l'òrbita exterior, com també ho era la hacker Triana. Creus que això emana de la teva pròpia personalitat?

— Sempre ho he estat, a l'òrbita exterior. A la meva vida personal mai he acabat de formar part dels grups més populars. O a nivell musical, per exemple. No m'agrada el reggaeton, no el suporto. Soc més de rock, metal i coses alternatives. Visc a la muntanya, al marge de tot. M'agrada la natura, caminar sola pel bosc.

Consideres que casa teva encara és Andorra?

— He estat viatjant i fluctuant molt entre llocs. A Madrid, a Barcelona, uns quants mesos a San Sebastià... Però la meva seu vull que sigui a Andorra, que és on tinc la meva família i la meva parella. És un lloc que m'arrela i em dona calma, dins d'aquesta professió que és preciosa i caòtica al mateix temps.

I per treballar... Barcelona o Madrid?

— Cada lloc té el seu context, oi? A Catalunya tenim tota aquesta història de lluita i de defensar drets. Això ens dona molta força. Tenim poca por de parlar de les coses en veu alta. A Madrid també pots trobar projectes magnífics i gent meravellosa, però al ser l'epicentre de la indústria, té també el punt més superficial. Sense negar que hi ha projectes artístics i preciosos. Hi trobo més pompositat, més carcassa, mentre que aquí hi ha ofici, entranya i necessitat. Sent conscients que són generalitzacions, d'acord?

Madrid és el que-no-s'aturi-la-festa d'Ayuso?

— Ahà... (Somriu).

No cal que entrem en política.

— Hi entraria, eh? Però no me la jugo.

L'esoterisme té un paper prominent a El internado. On ets tu, en aquest tema? Creus en alguna cosa més enllà del que veiem?

— Crec que tot el que ens envolta és energia. Que hi ha una energia superior que emanem entre tots. Crec que hi ha coses. I si no hi són, m'agrada creure que hi son, siguin placebos o no. M'agrada creure que hi ha màgia a la vida. I potser sí que visc en el meu món paral·lel de purpurina i papallones, però això em fa feliç i m'és suficient.

Has fet sèries, teatre, dansa, cinema... alguna preferència?

— Totes et fan sentir coses diferents i m'agradaria no renunciar a cap d'elles. Però sí que prefereixo el cine a les sèries, per una qüestió artística, d'autoria. I penso que s'està perdent, el cinema. Per a molta gent jove una pel·lícula és massa llarga. És tot tan immediat...! Tot el dia amb el mòbil i et diuen que, allà, fins i tot un vídeo de sis minuts ja és llarg. Esclar, aleshores a molta gent un llargmetratge que no sigui pla se li fa dens. I no deixa de ser irònic que aquest art magnífic s'estigui perdent en part per les plataformes. Que d'una banda són una cosa meravellosa, però també fem molts xurros: com que hi ha molta demanda i estem traient molta cosa. Però ¿fins a quin punt és artístic o només consum per obtenir una remuneració econòmica?

Les sèries són dels guionistes. Les pel·lícules dels directors.

— En una sèrie, els personatge fluctuen més, sí. Necessiten més canvi. Abans, una escena de lluita era una coreografia i impressionava més o menys depenent de com fossin de bons els que la feien. Però ara l'acció no és tant el moviment dels actors com el ritme en què s'encadenen plans: la gent necessita canvi, canvi... Necessitem estar hiperestimulats i ens costa afermar-nos en l'ara.

Ho diu algú a cavall de la generació Z i la mil·lennial!

— Però si soc la cosa més analògica que et puguis tirar a la cara! La meva parella em deia l'altre dia: ets el més semblant a una padrina del segle XIX, Claudia! Jo soc molt activa i adoro escalar, viatjar, fer muntanya, sortir a sopar per gaudir d'un bon moment, compartit. Però soc zero de festes, zero multituds. M'agrada la muntanya, els animals, la calma... Sempre he anat amb gent més gran que jo i t'adaptes a formes de funcionar diferent. Mai m'ha tirat massa l'energia de la gent de la meva edat. Tinc 26 anys i dec haver entrat cinc cops a una discoteca, sis cops màxim.

Però sí que tens Instagram, i més de 120.000 seguidors. Com portes l'exposició pública?

— Ser actor és un estil de vida molt particular. Marxes de viatge, tens un sou inestable, ets obsessiu del projecte en curs i només xerres d'això, però aleshores tens temps de pausa i d'omplir-te d'experiències... De tot això, a Instagram comparteixo el que crec que he de compartir, i miro que sigui positiu. Però, esclar, soc conscient que acabo alimentant el sistema: és horrorós, el món, ara mateix! [Riu]

Et fa vertigen, la fama?

— Impressiona molt veure un cartell teu que ocupa tota la façana d'un edifici. Et mires allà... i empasses saliva, en xoc. I no entens res. Per molt que vulguis ser actor des de nen. De fet, un dels motius pels quals visc a Andorra és per estar allunyada de tot el soroll. I també per guardar una mica de distància amb els actors i actrius. Que els adoro, però m'agrada separar-ho.

Per què?

— Perquè els actors som molt pesats i només sabem parlar de cinema, de teatre...! Som pesats i monotemàtics [riu]. I sents més la pressió, quan estàs amb actors. La gent va a premiers, i et sents malament perquè tu no hi vols anar. O no hi pots. O bé surten càstings i et diuen: "Digue-li a la teva repre!" Bé, si no m'han trucat és que no els interesso com a perfil... I no passa res.

Detectes competitivitat?

— Jo no ho he viscut així. En un càsting sempre vols que et donin el projecte. Però som companyes: si t'ho donen a tu... gaudeix-ho, gózatela! La cobdícia és molt tòxica. Cadascú ha de tenir la seva carrera i no s'ha de comparar el teu camí amb el d'algú altre. I això passa molt, i més encara en xarxes socials, que poden arribar a ser molt tòxiques. Fins i tot la gent que hi penja coses positives, que si la natura, que si els sucs... et poden inspirar, però també et poden acomplexar. Jo m'estimo més viure-ho des de l'amistat, des de la passió. Som una professió que enviem missatges al món i intentem obrir els ulls de la gent: donar-los un criteri, oferir-los pensaments nous... Si t'ho planteges com un col·lectiu que fem això junts, cadascun amb els seus projectes, doncs és més saludable.

A Vis a vis vas assumir el repte de defensar com a actriu una relació atípica i meravellosa, que es menjava la sèrie, amb Itziar Castro. Com vau treballar aquella química?

— Amb l'Itziar vam connectar des del dia u. Quan em van agafar, jo era a Austràlia. I quan ella va saber que jo faria de Triana de seguida em va enviar un missatge. De sobte, estava en una sèrie amb aquelles actrius tan potents... em sentia com un bolet! Per sort, no vam haver ni de construir la química. Va ser molt orgànic: ens deixàvem fluir i, senzillament, passava. Ens vam carregar la barrera de l'edat, la barrera del físic, va ser genial.

Has fet sovint "de jove". No només perquè ho siguis, sinó perquè els teus personatges exercien d'alguna manera de joves. Tens ganes d'assumir papers més madurs?

— Sí, en tinc ganes. No és per no fer de jove, que hi ha personatges joves que poden ser interessants i plantegen reptes. Però tinc ganes de fer cinema i projectes que tinguin entranya, que expliquin coses complexes. Que siguin com una ceba i que, cada cop que els vegis, descobreixis detalls reveladors.

Et veus fora de la professió?

— No, m'agrada molt la meva feina. A vegades sí que et planteges un altre tipus de vida. Com seria si fos professora de ioga? O cambrera, que és una feina que he fet? I si hagués acabat dret? Si m'hagués convertit en advocada, no seria gens feliç. Vaig durar sis mesos a dret, amb això ja t'ho dic tot. Ser actriu ho esculls cada dia i decideixes seguir amb això, acceptant que la feina pot fluctuar molt. Pots sanar empalmant projectes... o pauses d'anys. Moments en què et pararan pel carrer i èpoques en què ningú et recordarà i després tornes a ressorgir... o no.

Els moments de pausa, després de tanta activitat, deuen posar a prova.

— Fa poc vaig ser conscient que portava temps sense fer res. Tenia una cosa tancada, però tenia temps i em va agafar per pensar molt. I pensava: pot ser que un dia acabi una sèrie i ja no em truquin mai més. Pot passar, això. És possible. Passa. I pensava: que estrany seria. I hi ha gent que em diu: si ja estàs col·locada! Uf: no tens però és que ni idea de com va això. Sempre has de seguir empenyent i millorant. Jo vull tenir una carrera de la qual sentir-me orgullosa. Però prefereixo tornar a treballar de cambrera si no tinc diners a acceptar coses en què no crec, amb les quals no estic d'acord a nivell ètic o moral, o projectes que no em venen de gust. Amb tot el respecte del món, perquè cadascú té els seus criteris, però el meu és el meu. I jo vull conservar aquesta part artística del cine, encara que s'estiguin fent molts xurros. Poder pagar-me el lloguer, però conservant la vocació i la passió.

Aquesta cinefília... tens temptació de posar-te darrere de les càmeres?

— Sí... però em falta molt. Tinc molt per aprendre abans de per poder-m'hi posar i fer alguna cosa de la qual pugui estar orgullosa. Ha de ser molt difícil: quina pressió! Has de delegar, però en algú que tingui la teva mateixa visió. Jo com a actriu em desvisc i acabo esgotada, en els rodatges, perquè rodem molt en poc temps. I penso aleshores en el director, que té tots els personatges, i sap sempre d'on ve una cosa i cap a on va, i on han d'anar els llums, i mil coses més. Qui sap, el futur... [sospira]. Em faria molta il·lusió tenir una carrera maca.