La precisió necessària de Sílvia Intxaurrondo
Dijous al migdia, la tensió política al voltant de la gota freda es traslladava al magazine informatiu de La hora de La1. Un tertulià li retreia a Juan Fernández-Miranda, adjunt a la direcció de l’ABC, la portada del seu diari on carregaven la responsabilitat del desastre de la DANA al govern espanyol. El periodista es defensava amb malabars maldestres per justificar-se. Intentava diferenciar entre els conceptes d’informar i de treure conclusions per avalar la tesi del seu diari. Quan es va excusar en la informació contradictòria dels fets per crear una nebulosa, la presentadora del programa, Silvia Intxaurrondo va saltar ràpidament per evitar confondre l’espectador: “Nos tenemos que asegurar de que, en este programa y en la radiotelevisión pública, no entre ni una sola rendija de desinformación. ¡Lo sabíamos todos! ¡Lo sabíamos todos! Porque si no, este programa, antes de que comenzase a llover, no habría emitido la información que emitimos. En el día de la DANA, desde las 8 de la mañana, nosotros advertimos de que la situación en Valencia iba a ser muy complicada por una alerta roja. Pedimos que no se cogiera el coche. Lo pedimos a las ocho y un minuto. Lo pedimos minutos después y lo pedimos a las ocho y media dos veces seguidas con una diferencia de segundos”. La periodista, amb gran vehemència, va reiterar aquesta dada i insistia que calia deixar-ho clar: “Lo sabíamos todos desde primera hora de la mañana y esto ustedes lo tienen que saber”. Intxaurrondo admetia que ella mateixa s’havia ocupat de revisar l’emissió d’aquell dimarts tràgic per assegurar-se que el programa havia alertat correctament del risc dels aiguats i, per tant, era una informació que també estava a l’abast de les autoritats responsables.
La contundència amb la qual la periodista de la televisió pública va voler deixar clara la informació fins i tot va aportar certa tensió a la taula del programa. La seva precisió informativa i la duresa del seu to contradeia un dels seus convidats. Fernández-Miranda practicava una de les estratègies més recurrents en el gènere de la tertúlia. Aplicava l’hàbil tècnica de la tinta del calamar, diluint els fets i transformant-los en retòrica televisiva, per crear opinió a través d’un discurs a conveniència en comptes d’oferir dades. Apel·lar pel broc gros a la confusió i a la contradicció dels fets en comptes d’ordenar-los amenitza el drama de la conversa i l’especulació, però aboca a la desinformació.
Que Intxaurrondo hagués comprovat personalment la manera com el seu programa havia gestionat la informació que alertava del desastre abans que comencés a ploure demostra l’exigència i el compromís de qui sent que té una responsabilitat pública, sobretot davant d’uns fets que acaben en catàstrofe. El neguit de revisar si la feina periodística s’havia fet correctament. La seva intervenció va ser tan necessària com poc habitual. Però potser cal tenir present que en situació de grans tragèdies, el gènere de la tertúlia és el menys adequat.