El PP encara té un problema amb Franco

El PP es grata l’esquena, l’aixella, les cuixes. Al PP li pica tot. I és que ha aparegut, de nou, Franco a la palestra –sempre tan difícil desempallegar-se’n definitivament–, ara pel cinquantè aniversari de la seva mort. Sánchez ha muntat una panòplia d’actes, i tanta activitat commemorativa del feliç decés evidencia les ganes de posar nerviosos als seus rivals polítics. El PP condemna tothora els pactes amb Bildu, dient que no han condemnat ETA, però el cert és que la formació basca ha estat més explícita en el repudiament de la via violenta que no pas el PP amb el franquisme: cal remuntar-se al 2002 per trobar una condemna del cop d’estat que va tombar la Segona República. I, en canvi, fins a sis vegades han esquivat votar textos parlamentaris de repulsa al franquisme. El paper del partit en matèria de memòria històrica ha estat ben galdós, per dir-ho suau. Però, al capdavall, tampoc sobta especialment, si es té en compte que el PP és la reformulació d’Aliança Popular, una formació impulsada per exministres del règim. I els cadells fan equilibris com els d’Almeida, que deia que ell no celebrava la mort de Franco sinó l’arribada de la Constitució. Un no pot deixar de preguntar-se, fins i tot, si podria ser que l’inefable alcalde ignori la relació entre una cosa i l’altra.

A partir d’aquí, la premsa conservadora tenia dues opcions. La primera, ajudar al trencament definitiu i explícit del PP amb la figura de Franco (cosa que desactivaria l’ús partidista que en fa el PSOE, per cert). La segona opció és seguir fent soroll perquè ells són els primers que tampoc han fet net amb aquesta part de les seves arrels. Suposo que és evident, davant d’aquesta bifurcació, quina és la via que ha escollit la fachosfera. I espera’t que guanyin les eleccions.