¿Es pot parlar a la premsa de vendre's un ronyó?

El titular és d’aquells que et deixen amb el croissant suspès a escassos centímetres de la boca, oberta en la seva perplexitat. “Permeteu que la gent es pugui vendre els ronyons. Salvareu vides”. És un article d’opinió que publica el New York Times escrit per un periodista que fa vint-i-cinc anys que va rebre un trasplantament. En poques hores, l’article acumula centenars de comentaris i ha circulat a bastament per les xarxes socials, comprensiblement. No falta qui acusa el diari de promoure un capitalisme salvatge, on fins i tot podem posar preu a un ronyó per promoure la donació en vida per part dels més necessitats de diners.

La idea em sembla monstruosa, perquè donar un ronyó implica assumir el risc de morir a la taula d’operacions (0,03% de defuncions, segons algunes fonts) i augmenta en un 1% la probabilitat de patir en el futur insuficiència renal. Crear un estímul perquè els més escanyats vulguin jugar a aquesta sinistra loteria és de pura distopia. Falten donants en vida, però la solució ha de ser una altra: hi ha esperança, en el llarg termini, amb l'experiència de fa pocs dies, quan van implantar a un humà el ronyó d'un porc modificat genèticament. Ara bé, el debat em sembla interessant i, llegint l’article –ben argumentat i amb dades que fan reflexionar–, he après en quin punt són als Estats Units en aquest debat: els proposants parlen de 10.000 dòlars per any, en descomptes fiscals, al llarg de cinc anys. Això sí, espero que el New York Times publiqui aviat un article amb el punt de vista oposat, perquè si no certament el diari haurà assumit una postura editorial elitista i a favor de la mercantilització extrema del cos humà. L’atrinxerament cultural fa que moltes veus, a favor i en contra, neguin la mera possibilitat del debat. Però, precisament per prendre posicions de manera conscient necessitem debats provocadors com aquest.