Postveritat: nova era daurada per a la manipulació

BarcelonaLa notícia del suport públic del papa Francesc a Donald Trump durant la campanya electoral americana va ser compartida més d’un milió de vegades només a Facebook. La peça tenia, però, un problema: era inventada de cap a peus. La va publicar l’extinta web WTO5 News, on un lema advertia que la majoria de notícies d’aquesta web eren “sàtira o pura fantasia”. Però l’article en qüestió no incloïa aquest avís, de manera que un cop convertit en contingut viral, va córrer com la pólvora perquè molts usuaris el van fer circular sense sospitar que es tractava d’una notícia falsa.

Aquesta és una de les facetes del que, en els últims temps, s’ha decidit anomenar postveritat. El terme ha fet prou fortuna perquè Oxford Dictionaries el designés paraula de l’any del 2016. Però ¿què distingeix la postveritat de les mentides i manipulacions de tota la vida?

Si aquest article afirmés que postveritat és un terme que ja va encunyar Napoleó l’any 1823, seria una simple mentida. I una de fàcilment desmuntable, per cert, tenint en compte que l’emperador francès va deixar el món dels vius el 1821. Però si, tot i ser una asseveració clamorosament falsa, el diari s’entestés a defensar-ho, a fer-ho córrer i -davant les evidències contràries- sostingués que és una interpretació vàlida de la realitat, compatible amb d’altres, aleshores ja estaríem enfangats en els llots de la postveritat.

L’exemple pot semblar exagerat, però s’han donat casos perfectament equivalents. En una entrevista televisiva, Kellyanne Conway -una assessora de Trump- va ser interpel·lada pel periodista perquè el seu equip havia qualificat la cerimònia d’inauguració de Trump com la més seguida de la història, tot i que les fotografies feien insostenible aquesta tesi. “El que el nostre cap de premsa, Sean Spicer, està donant són fets alternatius”, va etzibar Conway. Mesos més tard, va aclarir que havia volgut dir “informació alternativa i fets addicionals”, però la seva intervenció va ser considerada com una mostra eloqüent del menyspreu dels discursos polítics per la factualitat.

La postveritat, doncs, no deixa de ser una derivada lògica de l’era postmoderna actual, en la qual es nega la possibilitat de concebre una única realitat objectiva, tenint en compte que les persones som sempre observadores d’aquesta realitat i, per tant, l’afectem amb la nostra mirada i les nostres creences. Quan aquest marc filosòfic s’aplica a la informació, en una era en què les xarxes socials han trencat els consums tradicionals de notícies, s’arriba al concepte de postveritat.

La viralitat, factor decisiu

De mentides, doncs, n’hi ha hagut tota la vida. Però mai fins ara havien tingut eines per reproduir-se i escampar-se amb tanta eficàcia. Dos estudis independents -a les universitats de Warwick i Indiana- coincidien a assenyalar que, de mitjana, la xarxa triga més de 12 hores a desmuntar una falsa notícia. Prou temps perquè hagi arribat a desenes de milers de lectors.

Les comparticions massives tenen un component d’espontaneïtat, però qui atia el foc ho fa de manera molt conscient. I té dues motivacions principals: influir políticament en el debat o fer diners (o totes dues). El cas més paradigmàtic, en la campanya dels EUA, és la web que va muntar un jove romanès en un poblet de Macedònia, dedicada a injectar notícies falses a la xarxa amb un biaix pro-Trump. No perseguia cap ànim polític conegut, sinó que hi va veure una oportunitat de negoci intuint que el públic votant potencial del candidat republicà veia els mitjans tradicionals amb especial desconfiança. Pel que fa a les webs que busquen influència política, Rússia ha sigut assenyalada com a responsable d’algunes de les campanyes de desprestigi orquestrades a la xarxa amb notícies falses, per bé que les acusacions no han sigut confirmades.

Trump és també responsable de la popularització del terme fake news, que s’aplica a les notícies falses. Tot i que en campanya la majoria d’informacions inventades eren a favor seu, el magnat va començar a minar sistemàticament la credibilitat dels mitjans tradicionals acusant-los un cop i un altre de fer fake news. Així aixecava un escut contra la tasca d’aquests mitjans, que assenyalaven les inconsistències factuals de les afirmacions amb què el candidat Trump anava trufant la campanya. El benefici d’aquesta tàctica és obvi: si fa forat la idea que tot és mentida, la reacció lògica és que cadascú busqui aixopluc informatiu en els mitjans que li reforcen les pròpies conviccions: els referents sòlids són un bé preuat en l’era de les veritats esquives.

A banda de polítics i falsos mitjans periodístics, hi ha un tercer beneficiari de la barra lliure informativa de la postveritat: els gegants d’internet. Amb el pretext de ser meres autopistes, no es responsabilitzen de la veracitat dels continguts que comparteixen els usuaris, tot i que obtenen negoci a partir del trànsit que generen.

Arran de les últimes campanyes electorals, s’ha traslladat pressió a Facebook, Twitter i Google perquè ajudin a posar en valor els continguts veritablement periodístics, que han assumit el cost més gran que suposa contrastar una notícia respecte al d’inventar-se-la. Però la resposta, de moment, ha sigut més cosmètica que efectiva.

Facebook, per exemple, ha començat a incloure una icona d’alarma quan una notícia falsa ha sigut desmuntada per mitjans prestigiosos. Però aquest advertiment, en alguns casos, ha acabat tenint un efecte contraproduent: els que intentaven disseminar la intoxicació, en veure’s descoberts, han jugat la carta victimista -denunciant l’intent de silenciament per part de la xarxa social-, i això ha esperonat els seus acòlits perquè comparteixin amb més fervor aquella mentida. Promovent o censurant la postveritat, Facebook sempre guanya.