Dimarts el Sense ficció es preguntava On són els homes?, una oda a les noves masculinitats. Homes que, com es deia al documental, “inverteixen temps i diners” en deconstruir-se i alliberar-se dels estereotips associats a la masculinitat hegemònica. Val a dir que si el propòsit de qualsevol documental és el d’exposar-nos als espectadors una realitat que ens faci reflexionar i debatre sobre les circumstàncies que planteja, On són els homes? ho va aconseguir. I segur que en moltes llars on es va compartir el visionat va generar conversa i discussió. Els protagonistes, els espais i els tallers que ens mostraven no són gens habituals a la televisió. Els testimonis homes que participen d’aquest procés de revisió es consideraven molt més que aliats feministes, un terme que ha acabat resultant pejoratiu perquè ha degenerat en farsa de suposats filofeministes. Un testimoni interessantíssim va ser el de Teo Pardo, home trans que oferia una perspectiva transversal, de qui ha viscut les dues realitats binàries. El documental enganxava pels exemples, les intervencions i les reflexions dels experts. Homes que s’emocionaven al parlar de la paternitat i el procés de criança, pares que suposadament volien dedicar-se en cos i ànima a la cura familiar i grups masculins que compartien dificultats i pors sobre la seva condició. En algun moment, el relat agafava una èpica fins i tot una mica còmica. Perquè semblava que, a tots aquells homes, se’ls hagués de fer un monument per acostar-se a la realitat tradicionalment femenina i a fer tot allò que, de sempre, han fet les dones sense considerar-se un mèrit.
El gran moment del documental el va aportar el testimoni de la Idriss. Abans havíem vist com el seu marit atenia la vida domèstica i la seva filla. I també com ell assistia a un taller de dissabte al matí on pares –sense mares– i canalla gaudien de l’esbarjo en un casal. La Idriss deia, quan recollia la seva família a la porta del centre: “Ells venen a jugar i a mi també m’interessa que estigui amb altres pares i parlin de coses de criança. I jo, mentrestant, poso la rentadora i també faig el dinar per poder passar la tarda junts sense fer res”. I continuava: “Que vinguin aquí no vol dir que descarreguin la càrrega mental que tenim nosaltres, eh! El que fan és una revisió. Però en el nostre cas no és tan fàcil. Jo continuo tenint aquesta part forta de la família, de carregar-la tota. Però no fa cap nosa que un cop a la setmana pensem i intentem canviar”. Aquesta aportació va ser un bany de realitat en el documental i un encert del director Carles Prats afegir-la. Perquè, des d’una òptica feminista, el relat estava adquirint una condescendència amb aquests herois que resultava una mica absurda. La dona acaba posant rentadores a casa perquè el pare pugui sortir a fer un taller per fer de pare i li expliquin com funciona la història. En alguns moments es va caure en un problema de capacitació que, ves per on, acabava tornant a portar els homes al centre del drama i les dones a fer el dinar mentre ells n’aprenen, es revisen, s’alliberen i es rebel·len.
