L’altre dia em vaig tallar els cabells. Aquesta informació no hauria de ser gaire rellevant per als lectors i tampoc ho hauria sigut gaire per a mi si no fos perquè, just abans de pagar, la perruquera em va demanar que li donés cinc estrelles. Literalment no sabia de què estava parlant.
– Cinc estrelles? On?
– A l’app.
Com que seguia sense comprendre res, li vaig seguir el corrent i li vaig dir que per descomptat. Quan vaig sortir al carrer, vaig mirar el mòbil i, efectivament, tenia un e-mail per puntuar la meva tallada de cabells. Evidentment, li vaig posar cinc estrelles, encara que ni tan sols m’havia mirat en un mirall. Ho vaig fer per educació, per donar un cop de mà i perquè sempre són molt amables amb mi, però em vaig sentir brut. D’alguna manera, vaig sentir que havien fet servir la meva tallada de cabells com a publicitat. Era com si la meva vida fos un anunci d’alguna cosa.
I aleshores vaig recordar el meu amic Fernando.
Al meu amic Fernando li agrada molt la publicitat. Li agrada parlar-ne, analitzar-la, estudiar-la, esbudellar-la… però no li agrada ser publicitat. Suposo que ell ja ho devia saber, però va ser el que em va dir l’altre dia quan una marca d’automòbils va decidir que, per vendre més cotxes, se’n riuria d’ell.
La cosa va anar així: el meu amic Fernando va publicar un tuit en què criticava una campanya de publicitat al metro de Madrid. No és que l’anunci fos dolent o lleig, això ja ho deixem per a un altre dia, el problema era que la publicitat substituïa les senyalitzacions de l’estació, la qual cosa creava confusió als viatgers sobre quina era la parada. El Fernando va comentar que aquesta publicitat “atemptava contra la usabilitat”. Als publicistes els va semblar que no només podien molestar l’usuari, sinó també el Fernando. Així que van introduir el seu tuit dins d’un nou anunci en el qual es vanagloriaven d’haver generat moltes crítiques a les xarxes socials.
Suposo que deu ser perquè em faig gran, però no m’agrada que em tractin com a un producte. Em fa por que la societat avanci cap a un lloc on internet es converteixi, si no ho ha fet ja, en un gran anunci camuflat com a comunicació. Per això estic molt content que el govern hagi creat un reial decret perquè la publicitat sigui etiquetada com a tal a les xarxes socials, encara que estigui segur que només tipificaran com a anunci aquells on hi hagi intercanvi de diners. I deixaran fora les estrelletes del perruquer, o les respostes de publicistes amb flist-flast inclòs. Deixaran fora, al cap i a la fi, la vida.
I, sisplau, si li ha agradat aquesta columna, no dubti a posar-me cinc estrelles a l’app.
