Entre els insults a la intel·ligència de la parròquia en narratives polítiques, la primera plaça l’ocupen, en el meu rànquing particular, les narratives del tipus “cal deixar governar la llista més votada, que és la que ha guanyat les eleccions”. Doncs miri, no: les eleccions se les emporta qui obté capacitat per crear una majoria de govern, o una majoria simple en segona instància. La diputada del PSC Beatriz Silva reclamava fa pocs dies la inhibició dels partits independentistes perquè deixin així governar Illa. No devia recordar que Sánchez és a la Moncloa sense pertànyer a la llista més votada. O que va ser el seu partit el que va impedir que Xavier Trias, amb més suport que Collboni, accedís a l’alcaldia. O que Maragall va presidir Catalunya perquè amb ERC i ICV van pactar per bloquejar l’opció d’un Artur Mas que superava els socialistes en diputats. Tots els partits llancen aquest lamentable bumerang quan els convé, i en reben el cop a la nuca quan no.
La segona posició en aquest top 10 de la misèria intel·lectual l'ocupa el fet d’assenyalar un partit perquè vota de la mateixa manera que els seus suposats antagonistes. Titular d’aquest dissabte a El Mundo: “Vox s’uneix al PSOE i Podem per reprovar l’alcalde de Sevilla”. La formulació suggereix una alta traïció entre compares. Com si ara se’ns haguessin fet uns rojillos, la bona gent d’Abascal. És un marc mental de segon de primària, que obvia la possibilitat de votar en contra d’una cosa des de posicions diametralment dispars. Vox podria votar amb la CUP si el PSOE volgués imposar un 50% de català a l’escola: els uns, perquè voldrien el 100%, i els altres, perquè voldrien el 0%. Així de Barri Sèsam ens hem de posar. La desafecció política té molt a veure amb la distància que hi ha entre els problemes i reptes de la societat i l’avorrida escenificació d’uns polítics i mitjans cada cop més entotsolats.
