Política, l’assignatura pendent de la ficció televisiva espanyola
L’autocensura i la prevenció de les cadenes fan que els creadors evitin tractar temes d’actualitat
BarcelonaExplicar l’actualitat amb noms i cognoms no és un fet habitual en la ficció televisiva espanyola ni en la catalana. Descobrir les interioritats d’escàndols polítics o judicials sense caure en el clàssic biopic encara és un repte per a moltes sèries i creadors, que prefereixen maquillar o camuflar noms en trames més genèriques. ¿Es tracta d’una qüestió de censura preventiva o una elecció de caràcter artístic? Situacions com el segrest judicial del llibre Fariña arran de la demanda interposada per l’exalcalde d’O Grove, posa en el punt de mira la llibertat de què gaudeixen els creadors a l’hora d’explicar l’actualitat a través de la ficció.
La tendència habitual de maquillar noms i històries és present, per exemple, a Cuerpo de élite, la comèdia estrella d’Antena 3 que s’inspira lliurement en l’actualitat política. En el seu segon capítol, l’equip de policies d’elit tenien com a missió acabar amb els Montaner, una família de la burgesia catalana coneguda per tenir comptes en paradisos fiscals. Per aconseguir-ho havien de trobar “el missal de la mare superiora”, una referència directa a la família Pujol i, en concret, a Marta Ferrusola. No és l’única inspiració que la sèrie ha tret de la realitat: un altre dels episodis estava protagonitzat per una comtessa que recordava la baronessa Thyssen.
La corrupció a través de la ficció
Crematorio és una de les sèries que més bé han retratat la corrupció de la costa alacantina. El relat, però, no utilitzava noms reals ni casos concrets. “El cas Bertomeu que apareixia a la sèrie era un Frankenstein de tots els casos de corrupció que coneixíem fins llavors: el Brugal, el Malaya, del qual ja teníem el sumari…”, explica Jorge Sánchez-Cabezudo, guionista i director de la sèrie produïda per Canal+ el 2011. En el seu cas, assegura que, tant ell com el seu germà, Alberto Sánchez-Cabezudo, amb qui treballa habitualment, opten per descriure un estat de les coses sense haver de ser esclaus del que realment ha passat. “Amb Crematorio crec que tothom que va veure la sèrie va saber identificar molts casos de corrupció sense estar subjectes al que realment havia passat”, afirma.
Per a Sánchez-Cabezudo “no és una qüestió de ser valent, sinó que a l’hora d’organitzar una trama que ha de tenir un suspens i un ritme dramàtic, t’alliberes de l’esclavitud dels fets reals, però utilitzes un referent que tothom coneix”. Per al guionista és “com utilitzar una paràbola o una metàfora que serveix per explicar perfectament la realitat més crua”. L’opció dels Sánchez-Cabezudo, que també marca la seva última sèrie, La zona, de Movistar+, no respon a una prevenció contra possible censura. “No ha sigut mai per por, mai ens hem plantejat no fer alguna cosa per una possible demanda”, aclareix el guionista, que assegura que tenen algun projecte en cartera que segurament anirà encaminat a mostrar un cas real.
Escriure sense por
Tot i no haver sentit mai el pes de la censura, Jorge Sánchez-Cabezudo no està tan convençut que Espanya estigui preparada per a sèries que parlin sense embuts dels seus problemes polítics i socials. “Dir que no passaria res és dir molt -afirma-. Noto que hi ha una involució i que la gent té la pell molt fina. El problema és que ara mateix aquest tipus de ficcions impliquen reflexionar i estem vivint un moment en què tant en política com en altres àmbits domina l’emoció -assegura-. Només espero que ningú es tiri enrere o se li escurci el llapis a l’hora de posar-se a escriure”, sentencia.
Per a Javier Olivares, guionista d’ El Ministerio del Tiempo, entre d’altres, el problema de fons és la por, i puntualitza que s’hauria d’analitzar de qui és la por. “Moltes vegades la gent no vol ficar-se en problemes i nosaltres moltes vegades pensem que mai vendrem una sèrie que pugui generar el més mínim problema. Hi ha certa por a tractar temes reals, especialment si es crítica, si no són adulatoris”, explica Olivares, que assegura que hi ha hagut algunes excepcions com Mario Conde. Los días de gloria, la minisèrie de Telecinco, que “va ser molt valenta a l’hora de tocar personatges reals”.
“Si a Espanya no tinguéssim por de parlar d’aquest tipus de coses, hauríem fet sèries com Borgen o El ala oeste de la Casa Blanca o altres parlant de temes reals i concrets. I no s’han fet”, argumenta Olivares, que veu una esperança al final del túnel. “Hi ha temes que són complicats, però a poc a poc es va superant i les cadenes estan preparades. A poc a poc anirem veient projectes que sí que reflectiran l’actualitat”, explica.
En la mateixa línia s’expressa Concepción Cascajosa, professora de comunicació audiovisual de la Universidad Carlos III, que també considera les sèries polítiques com el gran repte de la ficció espanyola i catalana. La professora ho atribueix principalment a la politització dels mitjans. Qüestions com la corrupció política es converteixen en temes tabú en el moment en què les cadenes i els seus plans d’expansió o llicències depenen dels polítics.
“En general la ficció espanyola ha tingut problemes per tractar determinats temes que s’han considerat tabú, com el terrorisme”, explica la professora, que assegura que hi ha hagut condicionants comercials que han fet que la ficció s’allunyés de la realitat. “La culpa no és només dels executius de les cadenes sinó també d’un clima social i cultural”, explica l’experta.
El guionista Pau Freixas té la mateixa opinió, i es mostra convençut que l’autocensura, tant dels creadors com de les cadenes, ha propiciat que les series polítiques siguin marginals. “No et pots inventar els partits polítics, has de recórrer a la realitat, i aquí tenim un fre, una por i un respecte que fa que no ho fem -afirma el creador de sèries com Sé quién eres o Benvinguts a la família -. Com a guionista t’agrada agafar el relat i collar-lo. Si et bases en la realitat et pots ficar en un conflicte”, explica.
Per a Freixas, la irrupció de plataformes com Netflix, HBO i Movistar+ permetrà obrir una nova etapa que fins ara, amb les cadenes convencionals, no s’ha iniciat.
Falta de cultura democràtica
“És una obvietat que existeix l’autocensura però també la censura -explica Lluís Arcarazo, creador de Nit i dia, un de les poques sèries que ha tractat últimament la corrupció política-. Som una societat que té una cultura democràtica feble i normalment les reaccions que susciten els temes polítics a la ficció poden arribar a ser ridícules”, assegura Arcarazo, que recorda com el fet que en una telenovel·la catalana sortís de fons una pintada contra el Partit Popular va impulsar una interpel·lació parlamentària.
Per a Arcarazo costa molt abordar els temes polítics amb noms i cognoms, tot i que assenyala que la dictadura i el franquisme són “un refugi” del qual sí que es pot parlar, encara que sovint no s’acabi d’explicar tot. En aquest sentit, remarca que “els productes que s’han fet sobre el 23-F són hagiografies o es tracten sense sortir massa del relat oficial del que va passar”.
El guionista i creador diu que la ficció britànica és de les que millor reflecteix la seva realitat, i cita com a exemple The crown, el relat del regnat d’Elisabet II i el seu entorn polític i social. “Els anglesos tenen una tradició de cinema i ficció realista molt consolidada i, a més, crec que allà seria bastant impensable reprimir aquesta manera d’acostar-se a la realitat”, explica Arcarazo.
Concepción Cascajosa dona suport a aquesta opinió. “Al Regne Unit hi ha molta tirada a fer minisèries relacionades amb el realisme social, mentre que aquí s’ha tendit a una desconnexió de la realitat”, assegura la professora de la Carlos III.
El poder a través de les sèries
Baron noir
Catalogada per la crítica com la millor sèrie política francesa de la història, aquesta ficció de Canal+ se centra en la figura de Philipe Rickwaert, alcalde socialista de la ciutat de Dunkerque. La sèrie mostra casos de prevaricació, finançament il·legal o blanqueig de diners.
Borgen
Un dels referents de la ficció política. La sèrie, emesa per la cadena pública danesa, explica l’ascens de Birgitte Nyborg a primera ministra de Dinamarca. Borgen és el terme col·loquial amb el qual es coneix el palau de Christiansborg, la seu dels tres poders del país.
House of cards
La visió més descarnada de la política, l’adaptació nord-americana de la sèrie homònima anglesa ha convertit Frank Underwood en un personatge cabdal de la història de la televisió. Una sèrie política que deixa poc espai per a l’esperança.
1992
Primera temporada de la saga creada per Stefano Accorsi que explica la situació política de la Itàlia dels 90 a través de sis personatges diferents. Emesa per Movistar+, mostra les conseqüències de l’operació judicial Mani pulite contra la corrupció sistemàtica.
The thick of it
La sèrie de la BBC, creada per l’escocès Armando Iannucci, és un retrat satíric de les polítiques de comunicació d’una administració propera al laborisme, tot i que mai es menciona. La seva emissió va coincidir amb els anys de Tony Blair com a primer ministre.
The good wife
Tot i que formalment no es considera una sèrie política, part de les trames d’aquesta sèrie sobre una advocada de Chicago se centren en la salut democràtica dels Estats Units. La corrupció o els escàndols sexuals que posen en joc carreres polítiques són alguns dels temes que tracta.