Ho confirmava al mes de febrer Miquel Curanta, director de l'ICEC, en una entrevista a aquest diari: el 2020 portaria una ajuda de 120.000 euros de l'administració per a podcasts en català. Però la pandèmia va aturar la iniciativa: "Vam decidir apostar per una línia de suport per a podcast professional després de detectar que estava començant a créixer. És un format que en comparació amb els Estats Units o altres països europeus va tard a Catalunya", explica Curanta, que lamenta que el covid-19 es va acabar emportant tots els recursos destinats a les ajudes. En aquest sentit, creu que el podcast és un terreny fèrtil: "Les empreses han vist que és un format de promoció, el podcast no és un terreny per explorar, perquè ja està molt explorat, però sí per explotar. Intentem ajudar un nou model de negoci". Segons el director de l'ICEC, una vegada es torni a una certa normalitat el departament de Cultura treballarà per poder reactivar aquesta línia, aparcada des del mes de març.
El mapa dels podcasts a Catalunya: la veu de la nova generació
Espais com 'La Sotana' i 'Les Golfes' formen part d'una escena catalana en plena expansió
BarcelonaAlguns dels moviments culturals més importants del segle XX van començar amb fanzins. Dos casos: el còmic contracultural nord-americà es va inaugurar el 1968 amb l'underground Zap Comix, de Robert Crumb, i la subcultura punk deu el seu nom a una publicació fotocopiada i grapada del 1975. D'exemples n'hi ha a cabassos i tots responen a una mateixa necessitat, expressar-se. Una cerca constant per dir-hi la seva que l'ésser humà ha anat vehiculant a través de plataformes fora dels mitjans de comunicació de masses tradicionals, tribunes habitualment destinades a periodistes. Per donar resposta a aquesta demanda es van crear les revistes underground primer i els blogs després, tan populars al principi d'aquest segle. L'evolució del consum d'oci i de la informació ha fet virar la comunicació independent cap a una nova hegemonia: el podcast, l'indiscutible mitjà autònom d'aquests dies.
El novel·lista Kiko Amat va fer la seva primera publicació casolana a mitjans dels anys vuitanta influït per la subcultura mod. Trenta-cinc anys després ha estrenat la segona temporada del seu podcast. "Els meus fanzins els llegien cent freaks i vas que et mates, en un podcast el potencial d'audiència és molt més gran". Psycholand, l'espai radiofònic sobre assassins en sèrie que comparteix amb Benja Villegas, supera els 14.000 seguidors. Per si queda algun despistat: un podcast és un contingut d'àudio creat exclusivament per distribuir i consumir a la xarxa. Dit d'una manera més comprensible: és un programa de ràdio fet i escoltat a internet i per a internet. Una oportunitat per a formats casolans i els espais no comercials, no regulats i no censurats per ningú, com les ràdios lliures –o pirata– que van aflorar als anys seixanta.
Encara que els primers podcasts van començar a aparèixer al final dels noranta principalment als Estats Units (En caso de que el mundo se desintegre, un dels grans èxits en castellà, va debutar el 1999), l'explosió del format va començar a partir del 2010 i s'ha aguditzat l'últim lustre, quan han passat a ser considerats una pota més de l'ecosistema comunicatiu. I amb l'èxit ha arribat també la monetització, l'entrada d'empreses periodístiques, la publicitat i, com no podia ser d'una altra manera, una certa difuminació de l'esperit independent inicial.
Una de les claus del triomf és la simplicitat tècnica que demana. Tot i que la qualitat sonora varia segons els recursos de què es disposin, un podcast és possible amb una gravadora de veu disponible a qualsevol telèfon mòbil, encara que la majoria de programes de l'escena de podcast casolana s'elaboren amb una targeta de so connectada a l'ordinador i un parell de micròfons. Aquesta senzillesa va ser bàsica per consolidar els podcasts pioners en català. Tot i que és impossible de determinar quin va ser el primer, algunes fonts parlen d'un programa d'onze minuts, avui introbable, de Pau Oliva del 2004 com el primigeni publicat en llengua autòctona. Dos anys després naixeria el primer portal que recollia tota la podcastfera local, Podcatalà.
'La Sotana', el referent
Manel Vidal és un dels responsables de l'èxit del format a Catalunya. Si bé al principi d'aquesta dècada hi havia cada vegada més podcasts (Reservoir Jocs, Mossega la Poma, Dóna'm la veu, Port Au Prince Young Hostel, l'Illa dels Monstres...), La Sotana és el referent indiscutible per explicar una part del boom del format dels últims anys a Catalunya. "Teníem l'impuls de voler dir coses. Pràcticament va ser com muntar un grup de música, però sense saber tocar cap instrument. En realitat vam traslladar un grup de WhatsApp d'amics que comenten el Barça i el futbol a un podcast", recorda Vidal, que va començar amb aquest programa satíric el 2014. No tothom que fa podcast a Catalunya ha escoltat La Sotana, però és probable que La Sotana sigui el primer podcast que han escoltat molts catalans. Aquest és el seu gran mèrit. Les claus de l'èxit són diverses: temàtica esportiva, estil desmanegat, absoluta independència editorial i talent desbordant de cinc persones que executen el seu rol a la perfecció. Com una boy-band musical portada a la ràdio.
La Sotana ha passat per tots els estats possibles d'un podcast: autoedició amateur, emissió a la ràdio de base, el salt als mitjans de masses i la tornada a l'autoedició, ara professional. Ells van enderrocar la paret i van ser l'exemple que es podia tenir repercussió venint del fes-t'ho tu mateix i sense trair cap ni un dels seus principis. "Si haguéssim fet el podcast pensant en aquest 'èxit' ens hauríem separat al cap de sis mesos", avisa Vidal.
Encara que s'hagi establert tard respecte a d'altres països, el podcast és un format a l'alça a Catalunya. En xifres que recullen audiències de tot l'Estat, el consum ha crescut un 100% en quatre anys fins a arribar al milió d'oients al dia a finals de setembre. L'augment encara ha sigut més notori durant el primer semestre del 2020, amb un creixement del 25% coincidint amb el confinament a causa de la pandèmia. Poques setmanes abans de començar la nova normalitat es va estrenar Les Golfes: "L'Anna Pazos tenia molt clar que les nostres converses donaven per a un podcast. N'escoltava un als Estats Units amb aquest format i creia que podia funcionar", expliquen. La mateixa Pazos i Júlia Barcadit han aconseguit una primera base de seguidors des de l'autoproducció més absoluta: decideixen sobre què parlaran (llibres, sèries, relacions socials), engeguen la gravadora, l'editen i el pengen a la xarxa. Tot creat i promocionat per elles mateixes a les xarxes socials i a disposició de qui vulgui consumir-ho.
Per accedir a espais com el de Pazos i Bacardit només cal entrar a la secció de podcasts de Spotify o Apple i buscar al cercador, una acció idèntica a la de buscar una cançó. Tot i això, hi ha plataformes específiques per escoltar podcasts, com Podimo, on allotgen i produeixen espais propis, com és el cas de Psycholand i que funciona amb un sistema de subscripció, o iVoox, companyia catalana líder a l'Estat i que és l'eina hegemònica per allotjar-los a banda de reproduir-los. Totes aquestes aplicacions es poden tenir al telèfon mòbil. En el cas d'Ecomínimal, podcast sobre ecologia que forma part d'iVoox Originals, a canvi d'exclusivitat la plataforma amb seu a Sant Cugat del Vallès en promou el creixement: "És com si m'hagués fitxat una discogràfica de podcasts i ho hagués acceptat. La llibertat editorial és meva i puc continuar dient tot el que vulgui", explica Evaa Sunset, l'autora. El seu cas també és paradigmàtic, el d'una estudiant de comunicació que aprofita el format per agafar experiència: "Tenir un podcast em permet adquirir coneixements per al meu posterior àmbit professional".
La varietat temàtica de la podcastfera local és tan àmplia com els recursos dedicats. De la mateixa manera que hi ha espais sobre ciència, esports, música i xarxes socials, també varia el grau de professionalitat. Les Golfes i La Sotana són, tots dos i amb les seves diferències, espais independents i autogestionats. Així com el programa cultural es limita a dues persones gravant a casa seva i de manera underground, l'esportiu s'enregistra en un estudi de ràdio professional i és finançat per desenes de mecenes que paguen una quota mensual. El que també comparteixen entre ells és la puresa de la llibertat creativa: "Si ningú et contracta, el mínim que pots fer és ser independent. L'oïdor ho valora perquè nota quan estàs al marge del discurs oficial", expliquen Les Golfes. Un exemple similar seria l'històric espai de Roger Pelàez i Unclu Garrot, Màximum Clatellot.
Si bé els podcasts van començar sent eminentment indies, l'èxit ha empès el format cap al món mainstream i publicitari. Si hi ha audiència, hi ha possibilitat de generar capital. El podcast no només l'han adoptat les ràdios tradicionals, que divideixen la seva graella per penjar-los després a internet i creen programes exclusius per consumir a la xarxa, sinó també marques que han vist en el podcàsting un espai per invertir-hi i guanyar visibilitat. Un exemple per veure cap on va la tendència publicitària és la ràdio del festival barceloní Primavera Sound, creada el 2018. La programació és exclusivament en format podcast –no emet per ones hertzianes–, compta amb estudis professionals, remunera els col·laboradors i obté part del seu finançament de diverses marques comercials. De tot se'n diu podcast, perquè emeten per internet, però juguen en lligues diferents: "Crec que ja no sé què vol dir podcast. El Segrest –de Catalunya Ràdio– té en comú amb Can't Play Kanter –auto-produït– que no són en directe, i que per tant no estan subjectes a una graella d'una ràdio i poden durar 15 minuts o 50 depenent de l'episodi; però pel que fa als mitjans, els segons s'assemblen molt més a un programa de ràdio local on ningú cobra i tothom diu el que vol", explica Manel Vidal de La Sotana.
El que sí comparteixen la gran majoria de podcasts, siguin amateurs o professionals, és que són formats que només poden existir en aquest univers: la FM, per moltes raons, els queda lluny. Tot i que el podcast més escoltat a Spotify aquest 2020 a l'Estat és, precisament, un programa de ràdio de la Cadena SER –Nadie sabe nada–, el gruix de la podcastfera seria incomprensible en una graella generalista. "Diem moltes salvatjades punibles per la llei al podcast i dubto que allò pogués emetre's a la ràdio convencional", afirma Kiko Amat.
En plena efervescència del format, l'oferta és rica i variada: l'oient pot escoltar podcasts fets a casa o produïts amb tots els mitjans possibles, però encara és fàcil trobar un cert esperit lliure i emancipador en la majoria de l'escena. Un món on capbussar-se amb les orelles ben obertes abans que estigui completament dominat per marques comercials amb bocinets de capital dedicats als podcasts en els seus plans de màrqueting.