Pobre Scorsese
Des de Netflix, 'Narcos' s'apunta a la llarga llista de pel·lícules i sèries al voltant de l'auge i caiguda de mafiosos que prenen el cinema de Martin Scorsese com a referent per atorgar-se una pàtina de prestigi i qualitat
L'any passat celebràvem el vint-i-cinquè aniversari d'Un dels nostres. La vigència de la pel·lícula de Martin Scorsese traspassa la mera passió cinèfila. Juntament amb Casino i El llop de Wall Street, conforma una trilogia sobre l'auge i caiguda del triomfador enriquit al marge de la llei que ha creat escola i ha esdevingut un patró a imitar per a tota mena de films al voltant de la Màfia, el narcotràfic, el món criminal i el retrat de la història recent d'Amèrica. L'estil Scorsese es fàcil d'identificar. Hi trobarem un protagonista ambiciós que es mou fora de la llei, un clímax dramàtic marcat per l'auge i caiguda del personatge principal, la immersió a l'època a través d'una banda sonora configurada per temes coneguts o rescatats de les arques del rock'n'roll, moments en què es recorre a espaterrants plans seqüència per introduir algú en ambients que li són aliens, un muntatge que adopta un ritme tan adrenalínic com l'estil de vida dels personatges, i una veu en off que ens situa en el context alhora que converteix l'espectador en còmplice emocional del protagonista...
Els deixebles de Scorsese al cinema són notoris, des del primer Paul Thomas Anderson fins al francès Guillaume Canet passant pel malaurat Ted Demme. Però l'ombra del director italoamericà s'estén més enllà de la gran pantalla. El mafiós que va a la psiquiatra d'Els Soprano no existiria sense aquell protagonista d'Un dels nostres que obre la pel·lícula amb una confessió: sempre va desitjar ser un gàngster. A partir d'aquí es forja un dels rols masculins que més han marcat la nova ficció televisiva: el de l'antiheroi carismàtic que sintonitza amb l'espectador a través d'una debilitat confessada. Des de Tony Soprano fins a Walter White passant per Don Draper o els personatges de True detective, el rol de l'home de mitjana edat alhora atractiu, rebel i humà en qui cert públic masculí projecta les seves fantasies ha esdevingut un dels tòpics de les sèries de prestigi.
Martin Scorsese va plasmar la fascinació per aquests personatges sense compartir-la. En el fons, Un dels nostres i la resta de pel·lícules de la trilogia conformen una mirada implacable a l'endogàmia centrifugadora de l'ecosistema neoliberal que representen els entorns mafiosos. Però els mals imitadors del cineasta queden enlluernats per la brillantor amb què retrata l'atractiva superficialitat d'aquests ambients de poder i desmesura.
Aquest és el principal problema de Narcos, la sèrie de Netflix que converteix l'estil de Scorsese en un seguit de clixés, i la fascinació pel monstre amb vessant humà, Pablo Escobar, en un problema. El protagonista i narrador de la sèrie, el policia Steve Murphy, voldria ser el tipus normal amb qui s'identifica l'espectador no colombià, però resulta més aviat un personatge insuls i poc atractiu. Ja només el seu company Richard Peña té més ganxo. Si la primera temporada, centrada en l'auge d'Escobar, explotava al màxim recursos com el de la veu en off, aquesta segona deixa respirar més la narració audiovisual mentre s'estreny el setge al voltant del protagonista. Però a Narcos pesa massa l'obsessió per mostrar la cara familiar i amable de l'ídol amb peus de fang que acaba sent Escobar. Quants plans del capo del narcotràfic amb el rostre compungit a les tenebres es repeteixen capítol rere capítol? Pobre Scorsese...