‘Plats bruts’: 20 anys de la sèrie que TV3 no volia

Barcelona“Vint anys, ja fa?” Qui ho pregunta és Pau Durà, que atén des de Roma la trucada de l’ARA. I sí, ja fa vint anys que va començar a interpretar el Pol Requena, cambrer del Cafè Maurici i company a l’Institut del Teatre del David Güell, un dels dos protagonistes de 'Plats bruts'. TV3 va emetre el primer dels 73 capítols de la sèrie el 19 d’abril del 1999. Aquest divendres al matí, per commemorar l’efemèride, n’oferirà una marató de set episodis.

El Pol i el David eren companys de classe a la ficció, però, en el món real, els actors que els interpretaven (Pau Durà i Joel Joan) també havien coincidit als passadissos de l’Institut del Teatre, igual que Jordi Sánchez (que acabaria sent el Lopes), Mònica Glaenzel (Emma) i Lluís Villanueva (Ramon). L’amistat que van travar en aquelles aules Sánchez i Joan va donar com a fruit 'Kràmpack', una obra de teatre escrita per Sánchez el 1994, protagonitzada per ells dos (que interpretaven dos companys de pis) i produïda per una companyia que duia el mateix nom que l’espectacle i de la qual formaven part també Glaenzel i una altra amiga de l’Institut, Elisenda Alonso, que acabaria sent productora de 'Plats bruts'. “Teníem clar que aquells dos personatges, aquella idea de dos tarats compartint pis, podia ser una bona fórmula per a una 'sitcom'. El 1995 vam començar a preparar-la”, recorda Joel Joan. “La sèrie es va gestar en aquelles hores de furgoneta, anant i tornant dels bolos”, afegeix Glaenzel.

Segons Sánchez, quan Joan ho va proposar ell se’l va mirar “com si estigués sonat”. “La tele la veia llunyíssim! Però al cap d’una setmana vaig començar a anar cada dia a casa del Joel. Portava croissants i magdalenes i anàvem escrivint”, explica. Al cap de poc se’ls va unir Núria Furió, i després cadascun d’ells va escollir “un amic guionista”: Sergi Pompermayer, Albert Plans i Mercè Sàrrias. Ells sis van formar l’equip de guió de la sèrie, al qual es va afegir, en l’última etapa, Xavier Bertran.

Però encara faltaven quatre anys perquè 'Plats bruts' veiés la llum. “La feina va ser trobar algú que ens apadrinés”, diu l’actriu que donava vida a l’Emma. “Al principi els de TV3 no hi creien, els feia molta por. No els agradava que diguéssim «hòstia» i «collons», o que havíem anat a l’església i ens havíem posat «a la cua de la galeta»”, explica Anna Maria Barbany, que va encarnar la Carbonell. “A TV3 ens rebien, perquè ja coneixien el Joel de 'Poblenou', però ens va costar molt colar-hi la sèrie. Tornàvem cap a casa pensant que no ho faríem mai”, diu Sánchez.

Finalment, el suport va arribar de la mà d’El Terrat, la productora d’Andreu Buenafuente, que en aquella època triomfava a TV3. “Mai li agrairem prou a l’Andreu, a l’Oriol Grau, al Xen Subirats, que confiessin en nosaltres”, assegura Joan. Grau va dirigir la sèrie, amb Lluís Manyoses, durant quatre temporades (després se’n va encarregar el mateix Joel Joan), i Subirats en va ser el productor executiu fins a l’últim dia.

Però aquesta llarga espera també va tenir una part positiva: “Va haver-hi un treball previ molt important: vam assajar molt, vam treballar molt els personatges, ens anàvem gravant i ens miràvem”, diu Anna Maria Barbany, que lamenta que “ara aquesta feina es fa menys”.

Un somni fet realitat

Els dos creadors del format coincideixen en afirmar que per a ells estrenar 'Plats bruts' va suposar “el compliment d’un somni”. “És com el somni americà. Em vaig fer popular d’un dia per l’altre”, recorda l’intèrpret del Lopes. “Era una idea nostra, amb guions i càsting nostres. Això és molt difícil que et passi a la vida. I si, a més, hi afegeixes l’èxit...”, reflexiona Joan. L’èxit, de fet, va ser immediat: el primer dia la van veure 904.000 persones. Lluís Villanueva reconeix que llavors “els 'shares' estaven poc repartits”, però destaca que sovint la sèrie arribava al 40% i superava el milió d’espectadors. “Fèiem les mateixes audiències que el Barça!”, exclama.

L’actor que feia de Ramon troba “sorprenent” la manera com aquella producció “tan casolana, feta amb pocs diners, en un plató molt petit i amb una escenografia precària” va aconseguir “connectar amb la gent”. “L’equip va ser un encert, no només de guionistes i d’actors, sinó també la implicació de tothom, des de vestuari fins a realització. Va ser una comunió de tots plegats”, indica Glaenzel. Segons l'opinió de Villanueva, els guions “tenien alguna cosa molt universal”, com ho demostra el fet que la majoria de trames “no han caducat, encara són vigents”. “Passa com amb 'L’Escurçó Negre' o 'Fawlty Towers', que encara fan riure”, continua. “Va agradar molt a la canalla, perquè tots els personatges ens comportàvem com nens petits”, destaca Barbany.

Joan i Durà assenyalen que, paradoxalment, 'Plats bruts' va triomfar perquè no intentava agradar a tothom. “No volíem fer cap concessió a un humor banal o familiar, fèiem la sèrie que ens hauria agradat veure. Aquesta honestedat fa que el producte sigui molt autèntic, molt lliure”, diu Joan. En aquest sentit, Sánchez explica: “Parlàvem molt de nosaltres mateixos, de coses que ens passaven a nosaltres o a la gent del voltant: si un era fan d’una pel·lícula de terror, en fèiem un capítol; si passava alguna cosa amb un negre literari, també. Era molt nostra, 'Plats bruts'”. Segons ell, a més, “a la gent li va agradar molt la relació d’amor-odi” entre el Lopes i el David, que “no podien viure l’un sense l’altre però que sempre es feien la punyeta”.

Personatges immortals

Així, Joan assenyala com la principal clau de l’èxit els personatges, que “malgrat ser uns idiotes bastant cretins resultaven entranyables”. La prova que van aconseguir fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu català és que, vint anys després de l’estrena, tots els actors asseguren que aquelles interpretacions encara els persegueixen. “Ja puc fer 'El crac', 'Porca misèria' o 'Fènix 11·23', que la gent em continua demanant que els faci la rialleta del David Güell. Em sento atrapat a 'Plats bruts'. Feliçment atrapat”, assegura Joel Joan, que fins i tot va parodiar aquesta situació a 'El crac'.

Des de fa 12 anys, Sánchez dona vida a un altre personatge molt popular, l’Antonio Recio de 'La que se avecina', però segons ell molta gent encara li diu: “Per mi sempre seràs el Lopes”. “És maco, és gratificant”, reconeix, i explica que, tot i que el seu personatge actual li “encanta”, el Lopes té un atractiu especial: “Me’l vaig fer jo”. En la mateixa línia, Durà explica que en altres llocs el reconeixen per sèries com 'El Príncipe' o 'Merlí', però que a Catalunya encara l’identifiquen amb el Pol. “Em fa molta il·lusió. És un dels meus personatges més estimats”, confessa. Glaenzel, per la seva banda, diu que seria “molt desagraïda” si intentés deslligar-se de l’Emma, perquè la va “posar al mapa” i li va donar “moltes gratificacions”. De totes maneres, afegeix: “A vegades m’agradaria que no em limités a l’hora de tenir-me en compte per a altres projectes”.

Segons Joan, el fet que el públic recordi no només els protagonistes sinó també els secundaris és un tret propi de “les bones sèries”: “Es tracta que cada personatge tingui la seva identitat, el seu punt dèbil, que l’humanitza i el cretinitza, i si pot ser que tingui un viatge propi. És com un bon equip de futbol: cada jugador fa que el del costat sigui millor”.

Al final de la quarta temporada, la sèrie va patir les baixes de Barbany i Durà, que es va incorporar a la sèrie de Telecinco '7 vidas'. “Em va costar de decidir, però el que m’oferien era molt maco i m’interessava anar a Madrid”, explica l’actor. Per justificar la seva desaparició de 'Plats bruts', els guionistes van escriure un capítol en què el Pol rebia, justament, una oferta per anar-se’n a '7 vidas'. “Una de les coses que més els agraeixo és que em fessin aquell capítol expressament. És un dels records més xulos que tinc; com me’n vaig anar de bé”, diu l’actor. Aquells personatges van ser substituïts per l’Stasky (Borja Espinosa) i la iaia Sunsión (Mercè Comes). Són els únics canvis que hi va haver en un repartiment del qual també formava part Montse Pérez, que interpretava la Mercedes i que va morir ara fa un any.

La primera ‘sitcom’

'Plats bruts' va adoptar el format més clàssic de la 'sitcom': capítols de 25 minuts rodats en plató, amb diverses càmeres i amb públic en directe. De fet, segons Barbany, quan es va rodar va ser “la primera 'sitcom' que es va fer a Espanya”, tot i que l’espera fins a l’estrena va fer que arribés a la pantalla uns mesos després que '7 vidas', que va debutar el gener del 1999. Villanueva explica: “Un dia el Joel em va dir que volien fer una 'sitcom', i em va preguntar si n’havia vist alguna. Li vaig dir que no i em va dir que mirés 'Friends', 'Frasier', 'Seinfeld', que llavors les feien al Canal+. Així vaig veure per on anava la cosa”. Segons Sánchez, el fet de voler rodar amb aquest sistema (que implicava gravar les seqüències cronològicament, perquè el públic pogués seguir la trama, en comptes d’agrupar-les per 'sets', que és més eficient i el més habitual) tampoc no acabava de convèncer a TV3: "Volíem portar unes 50 persones de públic, amb un animador, donar-los una copeta de cava... Ens deien que no tenia sentit, que eren costos innecessaris".

Però a l’hora de la veritat, el fet de recórrer a aquesta fórmula va tenir implicacions més enllà dels aspectes merament tècnics: “La manera de treballar era totalment diferent: ho assajàvem com si fos una obra de teatre i després ho fèiem tot seguit, davant del públic, i això feia que tingués aquella trempera”, recorda Barbany. Per a Durà, “el format de 'sitcom' amb públic és una meravella”, tot i que “aquí ja no es fa gaire”. “Assajàvem durant quatre dies i després gravàvem”, explica, i destaca que això donava temps per “rectificar” els guions si s’hi detectaven punts febles. “Quan rodàvem, ja sabíem que faria riure”, afirma. Villanueva, per la seva banda, recorda la “barreja d’emoció i nervis” que sentia cada dijous, el dia que tocava gravar. “Era com una petita estrena cada setmana –diu–. La gràcia era fer la presa bona a la primera o a la segona, perquè la gent rigués. Era una cosa molt fresca, una manera de fer televisió que no he tornat a fer mai més”. Aquella sèrie va ser la seva primera experiència televisiva, però en realitat, diu, era “com fer teatre”.

Final per esgotament

Si en alguna cosa coincideixen tots els que actuaven a 'Plats bruts' és en els bons moments que hi van passar. "Li tinc una estima especial a aquella època. En tinc molt bon record", diu Glaenzel. "Va ser un gran regal, un any molt maco, i va marcar un punt d’inflexió en la meva vida professional", afegeix Durà. Però, llavors, per què tres anys després de l’estrena es va acabar? "Va ser tot molt intens: només aixecar-la ja van ser quatre anys, i després tres més fent-la. És un desgast molt bèstia, es va acabar la benzina", respon Joel Joan. "Estrenar cada dijous és molt dur, i a més el Joel i el Jordi tenien ganes de deixar la sèrie en un punt alt. És una decisió molt valenta, i els va sortir bé", assenyala Villanueva. "Ho vam fer bé, perquè ja hi havia un cert esgotament en les trames", opina Glaenzel.

Sánchez hi afegeix un altre element: "Sobretot es va acabar perquè ni el Joel ni jo volíem convertir-nos en una parella còmica, no volíem ser Martes y Trece". "En aquella època tot ho fèiem plegats: els matins de dilluns a divendres escrivíem, de dilluns a dijous assajàvem i rodàvem, i els diumenges repassàvem guions", recorda. "Volíem canviar d’aires, d’equip, de gent", confirma Joan. A més, tots dos tenien altres projectes al cap: el 2003, un any després del final de 'Plats bruts', Sánchez va estrenar, amb Mònica Glaenzel, una altra 'sitcom', 'L’un per l’altre', i el 2004 va arribar a TV3 'Porca misèria', la nova sèrie de Joel Joan, amb "un to, un estil i una profunditat" que no hi tenien res a veure, segons ell. "Tenien ganes de provar nous reptes. Si et quedes fent 'Plats bruts', només faràs 'Plats bruts'", reflexiona Lluís Villanueva. Segons Sánchez, a més, TV3 els va posar "en safata" la possibilitat de continuar-hi per separat: "Ens van dir: «Feu una cosa cadascú»". És impensable, doncs, que algun dia torni 'Plats bruts'? "Ho vam deixar per fer altres coses, i en aquell moment no penses en tornar enrere", diu Sánchez, que tot i així deixa una porta oberta: "No és senzill, perquè no es tracta només d’ajuntar actors: també són els guionistes i la resta de l’equip. Mai no n’hem parlat, però no se sap mai".

Sens dubte, l’hipotètic retorn de 'Plats bruts' donaria una alegria a molta gent. No només als adolescents de l’època, que la tenen "mitificada", en paraules de Villanueva, sinó també a persones més joves, que ni tan sols havien nascut el 1999 però que, gràcies a les nombroses redifusions que se n’han fet, també són fans del Lopes, el David i companyia. "Hi ha molts pares que l’han recuperat i l’han posat als fills. Em trobo gent de 14 o 15 anys que la coneix i en recorda capítols concrets", explica Sánchez. "Hi ha nens de nou anys que em reconeixen pel carrer gràcies al Ramon", insisteix Villanueva. Segons Joel Joan, a 'Plats bruts' li ha passat una cosa similar a 'L’estaca', de Lluís Llach: "La gent se l’ha fet seva. Se saben diàlegs com qui se sap una cançó". I sentencia: "Arribar tant al cor de la gent és molt difícil. Tenir uns personatges mítics, que la gent se’ls ha guardat a propet seu... Això passa amb molt poques coses".