El petit país (de les sèries)

BarcelonaDinamarca s’ha convertit en el petit país que ha burlat el quasi monopoli americà en el camp de les sèries de prestigi i s’ha colat a les graelles televisives de les televisions de pagament d’arreu del món. Ho fa, a més, amb sèries com Borgen (01) o 1864 (02), que exploren assumptes com la política i la història danesa, però això no ha sigut impediment perquè s’hagin convertit en fenòmens globals i triomfin en països com Anglaterra i Alemanya. Al darrere hi ha DR, la televisió pública del país, que té un pressupost aproximat de 450 milions d’euros (la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, a tall comparatiu, es mou en la línia dels 300 milions d’euros).

Amb una demografia similar, ¿Dinamarca pot ser el model que hauria de seguir l’audiovisual català? Catalunya ja exporta sèries -des de Les Tres Bessones a Polseres vermelles -, però no ha aconseguit aconseguir una identitat audiovisual nacional com Dinamarca. La pregunta és inevitable: què li falta? Per al productor Francesc Escribano, hi falta la capacitat d’establir polítiques fortes de sector: “L’audiovisual danès, tal com passa amb l’israelià, l’holandès o el brasiler, evidencia què vol dir tenir un estat al darrere”, explica. “Allà les lleis afavoreixen el sector, mentre que aquí tenim una capacitat legislativa mínima. Només cal veure com ni la taxa a les telecos ens deixen aplicar. Els efectes legislatius solen ser ràpids: al Brasil, per exemple, s’ha passat de 150 productores a 500 en només quatre anys”.

Hi ha també diferències a l’hora de produir. Al llibre Escrivint i produint televisió dramàtica a Dinamarca, Eva Novrup Redvall explica que “DR ha implementat amb èxit alguns mètodes de producció importats de la indústria americana, però ha aconseguit fer-ho integrant-los en la mentalitat del servei públic i de la cultura de la producció local”. Un dels elements centrals és l’autoria: el sistema de producció posa el guionista en cap al centre de la maquinària i es mantenen els guions prou oberts per poder-los adaptar àgilment sobre la marxa. Els capítols es roden de dos en dos i amb el mateix director, per afavorir la unitat de clima i estètica. La proximitat de les històries ha aconseguit fites com atreure 2 milions d’espectadors -gairebé la meitat de la població danesa- per a un final de sèrie.

Un professional que coneix bé l’audiovisual d’aquest país és David Matamoros, ja que treballa per a Zentropa Spain, filial de la productora danesa del mateix nom. Al seu parer, hi ha tres diferències fonamentals entre els dos sectors: “El primer element és la relació amb altres àmbits culturals, com ara la literatura. Mira que a Barcelona hi ha una nova fornada de novel·la negra, però no l’hem connectada al cinema. El segon factor és la política de suport a l’R+D+I, que a Catalunya tenim oblidada: per encertar-la, has de poder provar coses. I el tercer, el compromís molt ferm de les televisions, tant les públiques com les privades”. Per a Matamoros, “no és qüestió tant de recursos com de produir eficientment com fan ells. I, sobretot, tenir clar que la cultura és el futur i que es tracta d’un bé intangible inqüestionable”.

Escribano rebla: “Aquests països comparteixen també una cosa, saben que és la manera de ser presents al món”. I afegeix un altre factor: “Un altre factor és que allà el mercat de pilots funciona. Saben que és important poder oferir coses noves i amb els pilots tenen més capacitat d’intentar coses diferents”.

Fonts de TV3 han explicat a aquest diari que la casa continua apostant per internacionalitzar les seves sèries, tot i que admeten que es nota l’impacte de la crisi de finançament: en els últims quatre anys la conjunció de crisi publicitària i retallada d’aportació pública ha provocat que el pressupost per a produccions audiovisuals s’hagi reduït un 56%. Però les noves sèries, segons aquestes fonts, es dissenyen pensant en les possibilitats de venda, com és el cas de la pròxima Cites, que TV3 ha començat a rodar.