El pet amb cua d’en Miquel

Com si fos ahir està oferint als espectadors un dels més grans conflictes de ficció que hem vist mai a la televisió pública. Potser el més gran de tots. Els guionistes de la telenovel·la dels migdies han demostrat la capacitat per fer evolucionar el gènere i fer-ho de manera nostrada. Queden enrere aquells drames de sobretaula amb incestos, assassinats, fills desheretats i protagonistes que el primer episodi estossegaven i escopien sang. La setmana passada la sèrie ja ens va insinuar que en Miquel (Eduard Farelo) va tenir, en el passat, algun problema personal amb la cangur que volia contractar la seva dona. De fet, ell mateix confessa que anys enrere es van conèixer de manera esporàdica a Menorca i la trobada sexual va fracassar.

Tots vam deduir, per inèrcies culturals i simbòliques de l’heteropatriarcat, que en Miquel havia patit una arronsada i això havia ferit la seva masculinitat. En Miquel evita saludar la Tilda (Maria Pau Pigem), la cangur, prova de boicotejar el seu fitxatge i, fracàs rere fracàs, intenta arribar ben tard a casa per no trobar-se-la. Però el destí pot ser malvat i el rebuig manifest del Miquel porta la Noe (Elena Gadel), la seva dona, a demanar-li explicacions per entendre el rancor. “¿Cal muntar aquest drama perquè no se’t va aixecar?”, li demana la seva dona. “Sí que se’m va aixecar”, li respon ell una mica ofès. La Noe, desconcertada perquè havia suposat el mateix que els espectadors, intenta saber-ne més, i en Miquel fa un esforç: “És que és humiliant. Quan érem al llit en ple polvo, se’m va escapar un pet”. La Noe, sorpresa com tots els que érem davant de la pantalla, s’intenta aguantar el riure. La resta d’audiència, en canvi, vam reviscolar de cop de la migdiada amb aquell gir inesperat. Amb mà esquerra, la Noe treu importància a aquella vivència tan desgraciada: “A veure, amor, un pet... Una mica d’aire, no? Una mica d’aire... A qui no li ha passat que se li ha escapat un pet en el moment menys oportú...?” I en Miquel, amb posat tràgic, continua amb el seu drama: “Havia dinat coliflor i vam sopar un xauarma molt picant. I el pet venia amb cua. Amb una cua... considerable”. “Ai, amor...”, només pot articular la Noe contenint la burla per expressar compassió. I en Miquel culmina la història: “Em va fer tanta vergonya que me’n vaig anar corrents sense dir ni adeu. I la tia va tenir els sants collons de recordar-m’ho l’altre dia”.

Això és un conflicte com Déu mana. Una tragèdia que va més enllà de la tradició grega. Un conflicte profund, que avergonyiria qualsevol mortal. Ningú voldria ser en Miquel. L’audiència fins i tot s’ha oblidat del patiment de la Gemma, a punt de ser jutjada per homicidi, ara que s’obre un nou front dramàtic: el pet amb cua del Miquel que li impedeix relacionar-se amb normalitat amb la cangur que té a casa. Està molt bé que, de tant en tant, els guionistes trobin una vàlvula d’escapament –valgui la redundància– per a l’humor. El pet amb cua enmig d’una escena de sexe ho té tot: vergonya, commoció, tensió, ridícul, impacte... Amb aquests ingredients ningú no pot dir que és un conflicte de merda.