El perquè de l’èxit internacional de ‘La casa de papel’

Amb més de 50.000 vots, ha aconseguit colar-se en la llista de les 15 sèries més populars de l’IMDB, la base de dades sobre cinema i televisió de referència a la xarxa, entre Joc de trons, Riverdale i Anatomía de Grey. La casa de papel, la ficció seriada d’Antena 3 que es va estrenar fa un any en aquest canal, està triomfant arreu del món des que es va incorporar a Netflix, fins al punt de convertir-se en el títol de parla no anglesa més vist a la plataforma. Com s’explica aquest èxit?

La casa de papel és una creació d’Álex Pina per a Atresmedia. Pina ja tenia una àmplia trajectòria en l’elaboració de sèries com a integrant de Globomedia, una de les productores més potents pel que fa a continguts televisius, amb la qual va parir sèries com Los hombres de Paco o Vis a Vis, aquesta última ja escrita agafant com a model una obra original de Netflix, Orange is the new black. La casa de papel és la primera sèrie de Pina amb la seva productora, Vancouver Media, i marca un clar canvi de paradigma. Malgrat estrenar-se en una televisió convencional, es tracta d’una sèrie clarament pensada per als consumidors de nova ficció. La va encarregar Atresmedia, però el seu hàbitat natural és Netflix.

Pina i els seus col·laboradors van mamar del bo i millor del cinema d’atracaments abans d’idear el més gran robatori que s’ha comès a la ficció espanyola, l’assalt a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre de Madrid. Les referències són innumerables, de Guy Ritchie a Quentin Tarantino, passant per la menystinguda Inside man de Spike Lee fins a El silenci dels anyells i els thrillers de David Fincher. Perquè una de les claus de La casa de papel és la seva ambició. No només en una posada en escena que vol jugar a la Champions de les sèries, sinó en la concepció mateixa del robatori per part dels protagonistes, i concretament del Professor, un geni que ha planejat l’assalt durant anys amb tota cura de detalls. La sèrie juga amb enginy a forçar l’empatia amb aquest arquitecte estrella dels atracaments. Qui no desitja que surti bé un projecte tan complex i ben preparat? L’altra connexió emocional amb els protagonistes és clarament sociopolítica. Els responsables de la sèrie saben que cal que els atracadors es guanyin les simpaties del públic perquè el pla surti bé. Es tracta que se’ls identifiqui amb la figura del rebel, més que no pas amb la del criminal, de manera que representin el somni humit de qualsevol espectador: esdevenir milionaris sense fer mal a ningú. L’ús emotiu de Bella ciao, l’himne dels partisans italians durant la Segona Guerra Mundial, remata la jugada mestra de presentar els lladres com a resistents a un sistema opressor.

Traçada amb mentalitat Netflix, La casa de papel no deixa lloc per a les pauses ni per als descans. És una ficció d’alta intensitat on s’acumulen els clímaxs i els girs de guió que propicien el consum maratonià. De manera molt intel·ligent, la sèrie combina acció trepidant amb emocions romàntiques pròpies d’un serial. És per aquí on falla més, sobretot a l’hora de “perdonar” o “idealitzar” les relacions forçades entre atracadors i hostatges femenines dins la trama. Fins i tot un dels ganxos de la sèrie, l’estira i arronsa romàntic entre els dos antagonistes, el Professor i la negociadora de la policia, també exigeix més renúncies a la dona que a l’home. De manera que el crit en una escena del personatge de Nariobi “ Empieza el matriarcado ” queda més en una proclama d’intencions vistosa i oportunista que no pas en una realitat. Perquè La casa de papel és una sèrie ambiciosa, però no arriscada. Amb la voluntat de ficar-se els espectadors a la butxaca, explora escenaris a priori foscos, sobretot els que tenen a veure amb la relació entre sexe i control, però no gosa situar cap personatge en posicions realment incòmodes per al públic. Juga sempre sobre segur.

+ Detalls

'La casa de papel'

d'Àlex Pina per a Atremedia

A Atreseries i Netflix