El periodisme perd Rivière

BarcelonaLa periodista Margarita Rivière va morir ahir a la tarda, als 70 anys, a causa d’una malaltia pulmonar que l’havia afectat durant els últims temps i que li havia impedit poder ser la setmana passada a la presentació del seu últim llibre, Clave K. Es tracta d’una novel·la, escrita fa quinze anys, que repassa com s’exerceix el poder a Catalunya i que avui resulta tota una premonició.

Clave K, però, és només un dels molts títols que acrediten que la catalana era també una excel·lent escriptora -principalment assagista-, a més de periodista, professió en la qual haurà deixat empremta. La seva fama de treballadora incansable es feia més palesa que mai ahir a la tarda, quan la majoria dels mitjans repassaven la seva trajectòria professional, plena de càrrecs de responsabilitat en el món de la comunicació. El 1992, per exemple, va ser l’encarregada de posar en marxa el servei de notícies en català de l’agència Efe, de la qual va ser directora a Catalunya.

Professionalment, Rivière va començar a treballar encara durant el franquisme. Uns anys difícils per al periodisme en què ella va exercir de cap de redacció a Dosier Mundo, on va treballar al llarg de quatre anys, des del 1971 fins al 1974. Després del seu pas per aquest mitjà va passar a Diario de Barcelona, on va ser la cap de la secció de cultura fins a l’any 1978. Un càrrec que va tenir també a El Periódico de Catalunya fins al 1988.

Periodista de prestigi

En aquell moment va ser quan Rivière va passar a la direcció de la delegació d’Efe a Catalunya, on va treballar fins al 1992. Era l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona i en aquell moment se li va confiar la redacció del discurs inaugural i del de clausura de l’esdeveniment, mostra del reconeixement que tenia dins de la professió.

Potser per aquest motiu molts dels que la coneixien en parlaven com una dona que destacava com a coneixedora i estudiosa de diferents àmbits i no només pels càrrecs que havia ocupat com a periodista. El seu coneixement del món de la moda, àmbit pel qual es va interessar professionalment quan va començar en el periodisme, n’és un exemple. Va escriure diversos llibres sobre aquesta temàtica, que la convertirien en una autoritat en el sector a Catalunya. Alguns dels títols que més vigència tenen encara són La moda, ¿comunicación o incomunicación? o Lo cursi y el poder de la moda.

Però no va ser rellevant només en el coneixement del món de la moda. Rivière va destacar també en la seva faceta de feminista. Arribada al món del periodisme en plena dictadura, els càrrecs que va ocupar en els seus primers anys d’exercici li van donar veu en unes esferes eminentment masculines. Potser per això, al llarg de la seva trajectòria va escriure llibres com El mundo según las mujeres o El placer de ser mujer. Sobre la qüestió de gènere també destaquen títols com Anticonceptivos y control de natalidad (coescrit amb el doctor Santiago Dexeus) o La aventura de envejecer.

Un dels gèneres periodístics en els quals Rivière és més reconeguda és el de l’entrevista. Un format en el qual va demostrar que podia enfrontar-se a diversos tipus de personatges. Així queda reflectit al llibre Entrevistas, que agrupa les converses amb personatges de primera fila tan diferents com Yoko Ono, el Lute o Edgar Morin. De fet, com a entrevistadora se la recorda perquè va publicar durant anys diàriament a la contraportada de La Vanguardia, una tasca que demostra també la seva capacitat de treball.

Rivière era una firma reconeguda que molts mitjans van voler tenir a les seves pàgines. Va publicar en diferents etapes a El País, La Vanguardia o El Periódico. La política tampoc va escapar a aquesta periodista polifacètica. Però no només com a element sobre el qual va escriure i opinar, sinó com a element de compromís. D’origen burgès, era coneguda per les seves posicions progressistes i en els últims temps havia donat suport a Federalistes d’Esquerres.