Periodisme per a no periodistes (i 7): no tinguis por de l'entusiasme

Si Irene Polo fos americana tindríem segur una gran pel·lícula de Hollywood sobre la seva atzarosa vida, de tristíssim final. Però l’interès per les seves peripècies no hauria de desviar el focus de la seva prosa. Quaderns Crema va aplegar una selecció d’articles a La fascinació del periodisme i llegir-los és un exercici colpidor. Si ja de jove tenia aquella potència i expressivitat, on hauria arribat si no s’hagués suïcidat a trenta-dos anys? Les estampes que compon estan plenes de vitalitat i la capacitat de recrear les escenes amb detalls mínims evidencia una gran tècnica narradora, sigui amb afers costumistes com l’arribada del pantaló femení o els escots, sigui amb temes més obertament polítics (perquè els altres també ho eren). Polo fa un articulisme divertit i entusiasta, però la intenció i el compromís de cada peça són inequívocs. 

Però si els deia que llegir-la és colpidor no és només per la noció constant de vida i talent escapçat de manera prematura. També per com es fa evident que la tradició periodística moderna catalana va quedar estroncada per Franco i els seus sequaços. El periodisme de transició va donar grans plomes, però l’aire fresquíssim d’aquelles cròniques dels anys 30 no va ser recuperat mai del tot, enterrat per la gravetat imposada per dècades de dictadura. Entre les innovacions divertides hi ha la de la introducció del mateix periodista en el relat, que sovint explica les penalitats a l’hora de fer l’article. Polo es passa tot el dia perseguint Francesc Cambó i tot just li arrenca una frase. Però la seva crònica sobre aquesta persecució és un retrat agut del personatge i la seva manera de protegir-se de l’ull públic. Tant de bo puguem fer emergir més plomes perdudes i refer el pont de la tradició. (Fins d’aquí a unes setmanes!).