Periodisme per a no periodistes (6): sense respostes també es pot

Una de les normes bàsiques del periodisme és mantenir la distància amb les fonts. Emmanuel Carrère triomfa, en el fons, perquè sap trencar aquest precepte. I no és fàcil fer-ho sense caure en l’abisme de la cursileria, el ridícul o, pitjor, la deshonestedat. D13 (Anagrama) és la crònica judicial sobre els atemptats terroristes de París (el del Bataclan, però també els altres d’aquell dia). El novel·lista aprofita la seva condició d’alliberat per tenir la mirada més àmplia i comprensiva possible. En les dues accepcions del terme: voler abastar-ho tot i també entendre les motivacions fins i tot de qui més repulsa causa. En un dels passatges, l’autor cita Spinoza i recorda allò de no jutjar, no deplorar, no indignar-se, només comprendre. Així, assumeix la ràbia de qui clama venjança. Però també pot sentir-se proper als terroristes i intentar veure quins factors porten una persona a prendre unes decisions tan contràries al consens social com ara exercir aquesta horripilant violència indiscriminada.

L’altre precepte que se salta Carrère és el de mantenir-se al marge de la narració dels fets, en nom de la (presumpta) objectivitat. El francès sempre és un personatge als seus llibres. Seductor, presumit, estimulant i charmant. De nou, podria resultar embafador, si no fos que exerceix un control sobre el relat tan ferri que aquesta presència acaba lliscant amb suavitat per la crònica i ajuda a canalitzar els diferents corrents d’empatia. Davant un atemptat que deixa dotzenes de morts, és inevitable formular-se una sèrie de perquès. Carrère no els respon –per què el principal acusat no va detonar el seu cinturó d’explosius?–, però sap formular com ningú les preguntes i perfilar els buits que cadascú omplirà, d’acord amb la seva consciència.