Periodisme per a no periodistes (5): el terreny més remot de tots

Hi ha periodistes que penetren en llocs ignots sumits en conflictes infernals. N’hi ha d’altres que geogràficament no es desplacen tant però es capbussen en una sima encara més profunda: l’ànima d’una persona concreta. És el que fa Leila Guerriero a La llamada (Anagrama). La persona retratada, amb minuciositat extrema, és Silvia Labayru. Víctima de la dictadura argentina, va ser segrestada quan només tenia 20 anys i exercia d’espia per a l’organització revolucionària Los Montoneros. Al bolso, una pistola i una pastilla de cianur. Al ventre, una criatura de cinc mesos, que pariria en la mateixa taula en la qual va patir tortura rere tortura. I violacions, que només van ser reconegudes com a delicte a banda molts anys després, quan l’activista feia anys que estava alliberada, però patia aleshores el repudi dels seus antics companys de militància: si va sobreviure, si li van deixar quedar-se la criatura de les seves entranyes, algun tracte bastard devia fer amb l’enemic.

La llamada detalla l’entorn de la protagonista i exposa el seu relat, sovint amb una fredor quirúrgica que fa feredat. Com acostuma a passar amb la bona literatura, el volum és també la lluita de l’autora per intentar esquerdar la cuirassa de la seva entrevistada i poder anar més enllà del relat amb el qual bastir la seva nova identitat de supervivent. La prosa és rica i minuciosa, però l’estil fragmentari, a vegades impressionista, fa que llisqui avall sense fer bola. No hi ha estalvi d’atrocitats, però Guerriero evita cuinar-ho amb salsa sensacionalista. És, sobretot, un exercici de memòria personal i col·lectiva, molt oportú en uns temps en què hi ha qui frega amb la baieta de la demagògia fins a deixar-s'hi els dits per intentar esborrar la història i desfer-se d’un passat llardós que encara els empastifa les mans.