Periodisme per a no periodistes (4): la memòria personal és col·lectiva

Els llibres sobre crims aspiren a encapsular, de manera concentrada, les parts més fosques de l’essència humana. En el cas dels assassinats de membres de la comunitat indígena osage, ara fa un segle als Estats Units, Els assassins de la lluna va més enllà i és un resum de tot el que el poderós país encara no ha estat capaç de resoldre: des de la cultura de la violència fins al racisme, passant per la cobdícia. Per als osage, descobrir petroli va ser un regal enverinat, ja que van convertir-se en el poble amb més renda per càpita, però això va situar també el punt de mira sobre els seus caps: hi va haver una vintena de morts oficials atribuïdes al desig d’usurpadors que, per la via expeditiva, volien aconseguir els drets d’explotació que els pertocaven. En aquest magnífic reportatge que és Els assassins de la lluna (Ara Llibres), David Grann suggereix que les morts devien pujar en realitat a diversos centenars. Amb un estil visual molt amè –no és estrany que Martin Scorsese l’hi comprés per adaptar-lo–, el llibre detalla també la investigació conduïda per un FBI que assumia el seu cas més ambiciós fins aleshores.

Som davant d’un western crepuscular, sempre més complexos que els fundacionals i els seus herois d’una sola peça. Grann presenta una sèrie de personatges tèrbols i els cedeix la paraula perquè expliquin el seu relat, convençut que alguns es despullen sols. El llibre mostra un país que intenta, sense èxit, abandonar la cultura fronterera i dels Winchester en favor de la civilització. Aquesta tensió encara la podem observar avui, amb les notícies absurdament recurrents sobre tirotejos massius. Que l’autor hagi confegit una història vibrant sense renunciar a documentar-ho tot, incloent-hi el detall de totes les fonts consultades, evidencia que darrere un gran relat hi ha molta tècnica. I honestedat periodística.