Periodisme per a no periodistes (3): si la història és bona, tira llarg

En diuen economia de l’atenció, que sona respectable, però seria molt més precís parlar de destrucció de la capacitat de concentració. Un dels principals canvis en el periodisme, des que hi ha xarxes socials, és que tot ens arriba ben trinxat i passat per la picadora, perquè es pugui consumir en com menys minuts millor, si pot ser d’una sola glopada. Per això meravella que encara hi hagi artesans com Patrick Radden Keefe, capaços de publicar articles tan extensos que requereixen ben bé tres quarts d’hora per llegir-los sencers. Que hi hagi un mitjà que els aculli –el New Yorker– i un públic que compri els seus llibres dona motius per a l’esperança: el periodisme de Boca Bits pot conviure amb el de llarg format.

Canalles és el tercer llibre que ens arriba d’aquest autor en català gràcies a la bona gent de Periscopi, després dels magnífics No diguis res i L’imperi del dolor. A diferència dels altres dos, que se centraven en una sola història, aquí tenim recollides una dotzena de peces unides per un fil comú: els protagonistes són personatges que traspassen les fronteres morals que la majoria d’humans mirem des de la distància. La gràcia del reporterisme de Keefe és la seva capacitat de mostrar-los al natural, amb totes les seves contradiccions: la capacitat de negació, les pressions familiars o les motivacions espúries... Ho fa tan bé i amb tanta gràcia narrativa que fins i tot el Chapo va intentar contractar-lo com a negre literari, perquè li escrivís les memòries. Ell va declinar la proposta, la qual cosa requereix una certa valentia: no deu ser fàcil dir que no a un dels capos mundials de la droga. La història en la qual explica aquesta anècdota, esclar, és apassionant. Keefe no teoritza sobre el periodisme, però els seus reportatges investigats fins a l’últim detall fan bona aquella frase segons la qual el moviment es demostra caminant. O escrivint.