Periodisme per a no periodistes (2): és mentida, però és més veritat

A vegades, les paròdies tenen la paradoxal virtut de poder assenyalar les veritats amb més precisió que el recompte de fets, perquè en l’exageració s’amplifiquen els detalls que podrien passar desapercebuts. Aquests dies he estat recomanant assajos, però faig una excepció amb aquesta novel·la, perquè aquesta autoficció explica més coses sobre l’auge i la caiguda dels mitjans digitalíssims i trencadors que no pas els assajos acadèmics sobre el tema. Contenido, de Carlo Padial (Blackie Books), parla de la fabricació a l’engròs d’aquesta mortadel·la digital, pensada tan sols per generar milers de clics i minuts de consum. Dels gurús de la viralitat, que durant un temps van saber com atraure desenes de milers de lectors cap a un article sobre el fornici entre les amebes, tendències de moda que duraven mitja tarda o qualsevol fotesa llaminera similar. Padial explora molt bé el contrast entre la vida precària del creador-de-continguts i la borratxera de l’ego que sent a les venes quan un dels seus vídeos sobresurt entre l’allau d’opcions clicables i capitalitza, ni que sigui fugaçment, allò que en diuen la conversa. Ho fa sense pietat i, alhora, amb molt d’humor; és a dir, amb molta estima. S’hi expliquen mil excessos, però també la noblesa del fracàs honorable, ara que ja sabem que molts d’aquests mitjans han acabat amb problemes greus un cop els amos suprems de les xarxes han modulat els seus respectius algoritmes per tancar-los les aixetes del tràfic.

I una virtut gens menor del llibre: la mordacitat amb la qual ataca la buidor de cert llenguatge empresarial, que dissimula la manca de substància amb anglicismes i sigles grandiloqüents. Padial va més enllà de criticar aquest ús indiscriminat de tecnicismes per amagar la pròpia inseguretat i converteix la narració en un bon tractat sobre la neurosi moderna i digital.