Periodisme per a no periodistes (1): algú ha d’embrutar-se les mans

Tot el cinema de Howard Hawks gravita sobre una sola idea: algú ha d'arremangar-se i fer la feina. I això no el converteix en el més simpàtic. Mentre llegia aquesta terrible crònica de la mort de tres joves salvadorenys a mans d’un cos de policia que no vol admetre el crim, tenia sentiments ambivalents envers el narrador/autor. Al mateix temps que admirava la seva dedicació periodística i el fet de jugar-se el tipus per explicar una història –ni més ni menys que això–, també em causava rebuig la seva determinació, que arriba a posar en risc algunes de les seves fonts. Però si aquest llibre és una petita obra mestra és perquè, per molt que ens costi mirar, el mestre Hawks tenia raó i algú havia de fer-ho. I d’escriure-ho meravellosament bé, com fa Óscar Martínez.

Los muertos y el periodista (Anagrama) inclou la crònica del cas, i una denúncia valenta de la depreciació de la vida a El Salvador, especialment per a les famílies pobres. Es parla de bandes que recluten adolescents, de futurs escapçadíssims, de narcos, de policia corrupta i miserable i, també, de desídia administrativa. Però els moments en què el llibre s’eleva més és quan Martínez desgrana les preguntes incòmodes relatives al seu ofici d’escrivent i se les respon. És un monòleg interior dur i ple de toxicitat, però d’una honestedat aclaparadora. Amb el periodisme és normal patir ocasionals crisis de fe: la digitalització ha portat un creixement exponencial de la producció d’articles, però les manipulacions campen com mai i hi ha també la pol·lució de la banalitat. Los muertos y el periodista permet una certa reconciliació, que penso que s’escaurà no només als que som del gremi, sinó a qualsevol lector a qui, senzillament, li segueix interessant el món tot i el soroll eixordador en què vivim immersos.