El periodisme necessita més tomàquets

“Si tens sopa de tomàquet i vols augmentar-la, tens dues opcions: o més aigua, o més tomàquet. I al New York Times sempre l’hem augmentat amb més tomàquets”. Amb aquesta metàfora culinària, Abe Rosenthal, el mític director de La Dama Grisa –que és com es coneixia el diari–, s’acomiadava d’una redacció que havia ajudat a fer créixer de 600 a un miler de periodistes. És una de les anècdotes –i alhora píndola de saviesa– que explica Juan Antonio Giner al seu llibre La edad de oro del periodismo, on recopila la seva esmolada tasca com a articulista de La Vanguardia. De figura imponent, veu ferma i un discurs gratament desproveït de bullshit, aquest consultor fa més de 35 anys que assessora diaris d’arreu del món. Això li ha permès tractar amb algunes de les figures mítiques del periodisme global de les últimes dècades: impossible no tenir-li una mica d’enveja, a part d’admiració. Més enllà de la tesi que emergeix tossuda de l’aplec d’escrits, el llibre llisca molt bé perquè és una deliciosa immersió en aquell món que ja ha desaparegut, amb figures excessives i quasi literàries, però que malda per trobar una manera d’existir en la nostra era d’atenció ultrafragmentada.

Esclar, enmig d’aquesta crisi de la premsa, el títol del recull és clarament una provocació. Giner no sucumbeix a la temptació de l’enyorança de temps millors, sinó que es recolza en el passat com a palanca d’idees per poder sortir del clot present. Si mirem el panorama actual, veiem com el New York Times va sumant anys i subscriptors, mentre un estol de mitjans han passat a millor vida (o gairebé) a pesar que es presentaven com a ardents revolucionaris que havien de marcar el camí de salvació del sector. En retrospectiva, treballaven més per a les xarxes socials que no per als lectors. És a dir, apostaven més per l’aigua que pel tomàquet.