El periodisme de lo-lo-los: un subgènere apassionant

BarcelonaCom van, vostès, de lo-lo-los? Ja s'han tret el màster de lolologia? M'han dit que els de la Universidad Rey Juan Carlos són especialment fàcils d'aconseguir. Els hi dic perquè la final de la Copa del Rei ha evidenciat una manca d'autoritat lolològica. Fins al punt que mitjans del mateix grup empresarial –en aquest cas, Prisa– eren capaços de contradir-se a l'hora de mesurar els lo-lo-los. I, així, 'El País' titulava “Més lo-lo-loo-loo que xiulades mentre sonava l'himne d'Espanya a l'inici de la final de Copa”, mentre que el 'Huffington Post' afirmava exactament el contrari: “El monarca ha hagut d'escoltar en primera persona com els xiulets s'imposaven al lo-lo-lo de l'afició sevillista”. Com que els reis (ni els d'Orient ni els altres) no em van portar el lololòmetre que els vaig demanar, em costa d'asseverar –amb el mínim d'objectivitat que se li suposa al periodisme– quin dels dos enunciats és l'encertat. Però les imatges pescades a les xarxes socials i els titulars de bona part de mitjans evidenciaven que la xiuladissa va ser, com era de preveure i si em permeten l'acudit, règia. Imperial, àdhuc.

S'ha de dir, però, que la premsa de paper ha tendit a obviar tant els lo-lo-los com els xiulets en les seves portades del paper. El 0-5 del Barça i el comiat d'Iniesta, evidentment, han fet servei a aquells que –rendits davant la persistència de la protesta– han optat per la tàctica d'invisibilitzar-la i fer allò de qui dia passa, monarca amb corbata a joc amb els colors del Sevilla empeny. Però jo no defalleixo. Quan sigui altre cop gener, tornaré a provar sort amb els reis (els d'Orient i els altres) a veure si em milloren l'equipament per analitzar 'comme il faut' aquest periodisme de lo-lo-lo.