El periodisme se la juga aquesta setmana

La justícia britànica començarà a decidir aquest dijous si accepta els arguments de Julian Assange per no ser extradit als Estats Units, on s’enfronta a una possible sentència de 175 anys de presó. És la seva última oportunitat per evitar ser jutjat segons una llei d’espionatge que, de manera inèdita, sorprenent i injusta, es vol fer servir per amenaçar els qui faciliten l’accés de la ciutadania a informació opaca. Les filtracions que va publicar Wikileaks van evidenciar diversos crims de guerra contra civils, pels quals ningú va ser mai processat. En canvi, s’està a punt de convertir en dolorosa realitat aquella vella màxima que, contra les notícies incòmodes, el millor que es pot fer és matar el missatger. I no és només de manera metafòrica: les condicions de privació de llibertat a les quals ha estat sotmès Assange han estat terribles, la seva salut mental ha declinat agudament, segons els que l’han pogut veure, i aquest gener fins i tot tenia una costella trencada de tant tossir per la malaltia respiratòria que ha contret. I això en sòl britànic: no costa gaire d’imaginar que si és enviat als Estats Units se li aplicarà el règim més dur disponible.

No és només Assange qui s’enfronta a una setmana crucial. També el té el periodisme, aquest repte, perquè el poder està atacant una de les baules fonamentals de la cadena que permet, en aquesta era d’informació tancada amb pany i forrellat, obrir una escletxa a través de la qual fiscalitzar les administracions. Recordem, a més, que cap dels diaris que van publicar tots aquells documents associant-se a Wikileaks ha patit cap conseqüència legal, perquè seria impopular anar contra la premsa. És més fàcil anar contra l’individu, catorze anys després i quan el món ja l’ha quasi oblidat. Però és un escarment que, en el fons, afecta el periodisme i, per tant, també els ciutadans.