Periodisme de guerra i periodisme de pau

Tina era un dels malnoms que va rebre Margaret Thatcher durant el seu mandat de ferro i plom. Eren les sigles de There Is No Alternative (no hi ha alternativa), la frase que etzibava quan volia imposar la seva postura sense haver de raonar-la. Presentar les coses com a inevitables és un recurs dialèctic trampós, perquè situa l’altre en el desavantatge d’haver de defensar una proposició que ja ha estat perfilada com a irreal, utòpica o naïf. El militarisme en sap molt, de fer servir aquesta tècnica per defensar les seves antipàtiques inversions multimilionàries. I els mitjans som, sovint, massa còmplices i deixem que Tina ens marqui un gol entre les cames.

Així es desprèn d’un estudi de Media.cat amb algunes conclusions rellevants. Després d’estudiar una seixantena llarga d’articles sobre l’escalada armamentística dels darrers mesos, publicats a un seguit de mitjans (entre els quals l’ARA, però només hi ha estadístiques del conjunt), resulta que el 78% de les peces poden ser vistes com a favorables a la militarització. Tres quartes parts dels articles informatius (excloses, doncs, les opinions) només tenen fonts governamentals o d’experts partidaris del rearmament i la confrontació. Més encara: el concepte “no hi ha alternativa” apareix al 49 dels articles estudiats. El periodisme s’alimenta de conflicte i de forces en oposició: ens sentim atrets per les narratives que plantegen un xoc i una resolució. Però això pot fer que, inadvertidament, els periodistes acabem alimentant el caríssim joc militarista donant per fet que l’únic ordre possible passa per una sinistra xarxa creuada de caps nuclears apuntant-nos els uns als altres. "Give peace a chance", cantava Lennon. Els periodistes, que majoritàriament són pacifistes, podrien fer-s’ho seu.