Albert Llimós: "El periodisme causa dolor. Jo he causat molt dolor"

BarcelonaEn sis anys, Albert Llimós ha omplert quinze llibretes amb històries d’abusos, noms d’assetjadors i pistes sobre delictes sexuals. Només una minúscula part de les investigacions, tanmateix, ha pogut veure la llum en articles que han ressonat fort al país, escrits sovint a quatre mans amb Núria Juanico. Aquestes llibretes estan dipositades en un lloc segur, però el periodista de l’ARA les carrega mentalment allà on va i es tracta d’un pes en l’ànim gens menor. Recentment ha publicat el llibre Intocables a l'editorial La campana, on desgrana alguns dels casos que han fet trontollar diferents àmbits i ho barreja amb reflexions sobre com abordar un tema tan delicat i, també, amb els costos personals i psicològics que ha assumit.

El llibre es diu Intocables. Encara ho són?

— Segueixen sent intocables perquè han aparegut molt pocs noms. Nosaltres, que som un petit diari català, tenim més d'un centenar de persones de qui no hem pogut dir el nom encara. I no els hem pogut publicar perquè són gent poderosa i, per tant, necessitem sortir amb molts casos inapel·lables, però ens trobem que encara hi ha molta por. Afortunadament, el paradigma està canviant.

“La por està canviant de bàndol”. Ho dius en dues ocasions, al llibre.

— Fa uns anys era implantejable que un exfutbolista del Barça acabés amb una condemna de 4 anys i mig de presó per haver agredit sexualment una noia. O era impensable que algú que controlava tot l'entramat cultural de Lleida veiés com de sobte la seva història es converteix en runa perquè un mitjà escriu el seu nom en un titular de 5 columnes. Abans aquestes coses es xiuxiuejaven amb la boca petita i ara, de mica en mica, s'està aconseguint dir les coses pel seu nom i denunciar conductes que s'havien normalitzat.

Creus que és un terreny guanyat que ja no es perdrà?

— No es perdrà perquè encara queda molt terreny per guanyar: hi ha tota l’escala de situacions del dia a dia que no són físiques o sexuals, però que poden traumatitzar qualsevol persona. Si no ho entenem com una part de tot plegat i no trobem diferents testimonis és molt difícil fer-ne un article. I aquestes situacions continuen encara estant molt presents a la nostra societat.

Com s’entrevista una víctima?

— No hi ha cap manual. Ho hem anat descobrint al llarg d'aquests anys i diria que el que busquen és que se les escolti amb respecte. Sense pena, sense compassió. L'altre dia amb una noia de la qual he fet un reportatge i a qui tinc en molta estima parlàvem d'això i ella em va dir quatre paraules que ho van clavar: “una mirada que escolta”. I que acompanya. Ara que la nostra directora no ens sent: moltes vegades hem acompanyat gent de qui hem estat a la vora durant quatre anys i potser encara no s'ha publicat cap article del seu cas.

Un purista et diria que s’ha de mantenir distància amb les fonts.

— Hem fet cafès, acompanyat gent a advocats, ens hem interessat per com estan... I ho fem perquè quan el periodisme treballa aquest trauma quedar-se en aconseguir el titular seria deshonest. Aquesta feina requereix un cert acompanyament, que òbviament no fas amb tothom, perquè seria impossible. Al final, hem parlat amb milers de persones.

Aquesta política personal t’ha dut fins i tot a visitar familiars de víctimes.

— Això va ser el 4 d'abril del 2022. I me'n recordo molt bé perquè és justament el dia que començo a veure les conseqüències de la meva feina i el meu cap es comença a emboirar. ¿Com li podia dir que no a una persona amb qui portava mesos parlant i m’ha explicat el seu dolor? Ella volia que anés a veure la seva tia àvia de més de 90 anys. “Necessito que ella comprovi que estic en bones mans”, em va dir. Vaig perdre una hora de la meva vida? Crec que no. Li dec una hora al diari? Crec que tampoc.

I com s’entrevista un assetjador?

— Has d'anar molt segur del que tens. Hi has d’anar sense ràbia, tot i que la ràbia t’empenyi a encarar-t'hi, a mirar-lo als ulls i a no tirar-te enrere. Però, sobretot, has d'anar tenint un patró de conducta molt ben identificat. I sabent que la majoria de vegades t'ho neguen o t'insulten.

O t’amenacen.

— L'amenaça ha estat constant al llarg d'aquests sis anys, però si tu et limites a explicar fets, i aquests fets han passat repetidament durant molt de temps, això et dona una seguretat màxima. I també hi ha persones ensorrades, que et traslladen la responsabilitat del que passarà. Em va passar amb Albert Benaiges, a qui coneixia perquè jo venia del món dels esports. Després de parlar dues hores amb ell, em va dir: “La meva vida és a les teves mans”. Però nosaltres no som jutges: només expliquem què ha passat. Suposo que és un mecanisme de defensa, com quan un familiar ens va dir que l’Albert s’estava a punt de llançar al tren. Cada agressor pot respondre a un patró diferent: hem trobat des del seductor que actuava enganyant i enamorant molta gent fins a l'ogre més bavós, que actua maldestrament.

Expliques com l'entrenador i abusador Leo Armentano anava fent like a les fotografies d'Instagram on sortien els teus fills. I Joan Ollé t'enviava missatges dient-te cuc, llimac o sicari malparit.

— A l'Armentano no li vaig donar importància. Vaig entendre que només era un missatge, una manera de dir-me “Sé que m'estàs investigant”. L’altre cas és diferent: tenir l'Ollé durant un any i mig perseguint-te... doncs això pesa. No va ser fàcil perquè és una persona amb uns altaveus molt grans i els seus amics van sortir ràpidament a defensar-lo. Però el que més em va doldre és com la gent del seu voltant va menystenir totalment les noies que el van patir. Un il·lustre advocat va dir que eren “tafaneries anònimes”. Doncs no: hi havia gent identificada amb noms i la inicial del cognom que, per tant, ràpidament podies saber qui eren. El testimoni de l'home poderós, l’intocable fins llavors, va tenir més valor que el d'una dotzena o una quinzena de noies que havien exposat les situacions que havien viscut amb ell i que estaven fora de lloc.

Ja el poso jo, el nom de l'advocat il·lustre: Xavier Melero. En un article a La Vanguardia fins i tot suggeria que la mort prematura d'Ollé es podia relacionar amb la seva caiguda en desgràcia. Un altre argument que apareix sovint: elles no van posar denúncia.

— Sí, és un argument que s'utilitza molt. D’acord, no hi ha denúncia: i què? Si el periodisme no existís, moltes d'aquestes històries mai veurien la llum pública i els assetjadors continuarien campant lliurement. A més, sovint no hi ha denúncies perquè moltes d'aquestes històries estan prescrites. O perquè algunes no es veuen amb cor d'encetar un procés judicial. O perquè no poden pagar ni els 600 euros que els demana un advocat o una advocada per iniciar el procediment. Una de les poques vies que hi ha, no sé si de reparació però com a mínim d’intentar conscienciar la població, som els mitjans de comunicació.

Falla la justícia?

— En casos prescrits no ha fallat la justícia, sinó la llei, que s’ha canviat però no és retroactiva. I, en tot cas, els diaris no sempre hem de denunciar delictes. Podem també entrar en si un comportament és ètic. Encara hi ha molta por a aquest tipus de gent, en definitiva.

Una font de silenci no tan òbvia com la por és el desig d’evitar estendre el trauma a les persones de l'entorn immediat, per no fer-les sentir culpables d’omissió o ceguesa. Fins i tot admets haver dubtat algun cop sobre si, més enllà de l’interès social, el més convenient per a algú pot ser no revifar el cas a la premsa.

— Molta gent espera que els seus pares no hi siguin per explicar un abús, perquè no es culpabilitzin. Un dels casos que explico és el de la dona de 71 anys que envia un missatge de vuit segons a la bústia del diari explicant que de petita feia natació i va passar un infern: la Margarida havia estat 60 anys sense explicar anys de violacions quan era jove. No ho sabia ni la seva filla. Jo li vaig dir que no podia publicar-ho fins que no n'hagués parlat amb ella. En el cas de l’Aula de Teatre de Lleida molts familiars no sabien què havia passat ben bé. Vam buscar un relat molt coral, posant els noms al principi, abans de l’explicació dels abusos, per no haver de dir què li havia passat a cadascuna amb pèls i senyals.

Les institucions no queden gaire ben parades al llibre. Quan se les alerta semblen buscar més l’autoprotecció que el sanejament.

— Molta gent intuïa que passaven coses, però es mirava a un altre costat perquè era un tabú. Ara la majoria d'institucions acaben acomiadant l'agressor... amb un acord i una indemnització. El canvi de paradigma serà quan una institució digui: “Et foto al carrer perquè em crec les víctimes, i si laboralment em vols denunciar, nosaltres batallarem”. Tindria un poder simbòlic i enviaria un missatge molt bonic. No em serveix un comunicat de premsa de quatre línies, amb suport a les víctimes, si després pactes amb l’agressor.

Com es fa per creure’t les víctimes d’entrada, sabent que només el 0,1% de les denúncies acaben sent falses segons el mateix CGPJ, i al mateix temps mantenir la presumpció d’innocència de l’agressor?

— Que tu et creguis aquest relat, que tinguis un punt d'activista fins i tot quan portes sis anys dedicats a això, no vol dir que jo no hagi de fer de manera impol·luta el meu exercici periodístic. Què vol dir això? Verificar els relats i trobar el patró. Hem estat molt curosos, fins i tot et diria covards, perquè no ens hem conformat amb un cas únic sinó que hem perseguit set, vuit o dotze testimonis en la majoria dels relats. Ha sigut el nostre mètode a l'hora de verificar totes aquestes històries. Jo tinc un llistat de 150 presumptes agressors, però quan publico un tema, ja no són presumptes.

Quin és l'objectiu del llibre? T’ho pregunto perquè es mou entre diverses aigües. Hi ha els casos, però també expliques el peatge psicològic que has pagat i que tu anomenes emboirament.

— Molta gent em pregunta si és un llibre que em serveix també per sanar d'aquest dolor que m'ha afectat des de fa dos anys.

A mi m'ha semblat que tenia un punt d'exorcisme, francament.

— Encara no tinc eines, o suficient perspectiva, per veure si el llibre m'ha ajudat a superar aquest dolor. Sí que m'ha servit per encara reflexionar-hi més. I preguntar-me sobre el perquè de la meva professió. M'he estat setmanes plantejant si havia de donar veu o no a un agressor que es trobava amb una víctima en una entitat que es diu Àngel Blau. O em pregunto: què implica fer una entrevista a Dani Alves? Coses d'aquestes.

Doncs vinga: se li ha de donar veu, a Dani Alves?

— Un advocat em va dir un dia: “Tothom té dret a una defensa, però no cal que sigui jo”. La meva posició periodística podria ser la mateixa. El que els altres facin, no soc ningú per jutjar-ho. No soc aquí per donar lliçons, sinó que em baso molt en la meva experiència, la meva expertesa i la meva opinió.

Endinsem-nos en la boira, si vols. Un dels factors que t’ha afectat molt és la pressió autoimposada per publicar.

— He arribat a marxar a mitja tarda del diari sense dir adeu, per vergonya, tot i haver entrat dues hores i mitja abans que la majoria de la redacció que fa l’horari típic de premsa, més de nit. I això és un error, però vinc d’una manera de fer que és caduca i és d'una altra època. Aquesta motxilla a mi m'ha costat molt treure-me-la. Al final, quan veig que passen mesos i no tinc cap tema gran pateixo, encara que publiqui moltes coses en el dia a dia. I això que el diari s'ha portat molt bé. No diria que em posa zero pressió, però sí molt poca. Aquesta llibertat, però, pesa moltíssim.

La pressió per publicar molt i fer bullir l’olla dels clics és un dels mals generals del periodisme. Costa sostreure’s a això.

— Hi ha molt clickbait. Revises les webs dels diaris i la meitat dels temes són pescaclics. Suposo que estem en un moment de canvi, però el canvi està durant 20 anys. Des que he entrat en aquesta professió que estem en un moment d'impàs i ens preguntem com hem de monetitzar ara el nostre negoci. Jo tinc una mirada periodística i ho portaria tot al meu terreny, fer millors temes, més pausats, no publicar tant... És veritat que, a vegades, publiques una història i al cap de set hores ha desaparegut del mitjà per al qual treballes.

El periodisme reposat costa d’encaixar en la roda del hàmster de l’actualitat, que s’emporta tot el que té al davant al cap de poc temps.

— Bé, a vegades m'he pogut enfadar amb el meu propi diari, que és el mateix que em dona aquesta entrevista avui, no? Temes que crec que eren importants i que jo trobava que no se'ls donava l'impacte que requerien. Però entenc que, al final, la immediatesa empeny de vegades a prendre altres decisions.

“He d'evitar que el meu cos segueixi supurant per no acabar de perdre'm en la boira, cada cop més espessa, i, si vull curar-me, he de reinventar-me dins o fora de la professió”. Poca broma, si has pensat en deixar-ho.

— Potser s’ajunta també la crisi pròpia del moment i tal volta la del periodista amb la crisi dels 40. Però sí, hi va haver un moment que estava buscant sortides, volia un nou horitzó.

Ho dius en passat, així que me n’alegro com a lector, com a company, pel diari i, espero, també per tu.

— He trobat cert equilibri, crec que encara tinc corda per a una mica més. No sé si és una bona notícia, però...!

El llibre recull molt aquesta lluita interna. Dius que tanques una etapa. Dius que aquest llibre és un punt final. Però també dius que “hi haurà un últim intent”.

— Veus? Al final, hem publicat un dos o tres per cent de tots els temes que tenim. Això vol dir més d'un centenar de presumptes agressors dels quals tenim històries. Situacions que potser es mereixen un article o no, però que són èticament molt reprovables. Jo tinc un deute moral amb tota la gent que ha fet l'esforç de venir a fer un cafè, que s'ha buidat, que s'ha sincerat, que ha plorat, que t'ha explicat el seu trauma més dolorós. Em sento molt responsable d'ells, i això és de les coses que em pesa més: no haver donat resposta al seu anhel, perquè aquell article segurament és l'única via de reparació que tenen, l'única via de certa justícia.

3% de casos publicats. Què passaria al país si aparegués el 97% restant?

— Explotaria, perquè hi ha noms molt importants i s'omplirien diaris, telenotícies i programes radiofònics durant setmanes. Al final, ¿qui exerceix el mal poder? Doncs qui té el poder: gent important, influent. I en tenim de tots els àmbits: política, oci, entreteniment, periodisme, empresa...

En tot cas, no te’n penedeixes.

— Sens dubte ho tornaria a fer, amb la mateixa energia o fins i tot més.

I què canviaries?

— Contactar abans amb l’agressor. Aquí pequem de la por que, si els alertem amb temps, puguin fer-ne una explosió controlada. Hi ha agressors que ho sabien de dos mesos abans, també, però d’altres només amb 48 hores de marge. I n'hi ha alguns que ho saben des de fa tres anys i no hem publicat el seu nom. I, després, algun desencontre que he tingut. El que havia de ser el dia més feliç de la meva vida professional, que quan publiquem el reportatge sobre els abusos al món de l'esport, me'l passo plorant 24 hores perquè he fallat a una de les víctimes i l’he revictimitzat. Són petites situacions fruit de la inconsciència, per no saber fer, perquè no és fàcil i perquè cada persona respon d'una manera diferent.

És una paradoxa cruel, que per aconseguir el bé general es pugui acabar causant sense voler un mal particular.

— El periodisme causa dolor. Jo he causat molt dolor perquè he reobert ferides que potser la persona no estava disposada a reobrir. La novetat que hem aportat a l’ARA amb aquestes investigacions és la d’anar a buscar testimonis nosaltres: ser proactius i picar a porta freda. Ara bé, quan truques a la porta d’algú, li envies un correu o la vas a veure en un gimnàs d’un bosc als afores de Barcelona i els dius “Vull parlar amb tu perquè crec que tens una història”, pot passar que sí, que t’obrin la porta... però que no sigui el seu moment.