El Xammar de Quim Torra contra el Gaziel de Jordi Amat

Barcelona“La diferència entre Xammar i Gaziel és que Xammar sempre es manté allà on havia estat des del principi, mentre que Gaziel s’acaba convertint en Agustí Calvet”, diu Quim Torra, interrompent l’elogi del possibilisme de Gaziel que estava desplegant l’escriptor i articulista de La Vanguardia Jordi Amat. “Allà mateix, però a l’altra punta del món”, ironitza Amat. “A l’altra punta del món, però amb el cor a Catalunya”, sentencia el president de la Generalitat. El lloc és el Centre de Cultura Popular La Violeta de Gràcia, a Barcelona, i Antonio Baños, en un inusual rol de moderador, s’adreça al públic i els diu: “Suposo que s’entén que, en realitat, estan parlant del que ens està passant ara mateix”. El públic riu: saben perfectament que, en ple 2019, el periodisme català dels anys 20 i 30 segueix sent un mirall de la societat catalana i un referent per a tothom qui vulgui entendre i escriure el país avui.

La taula rodona la completa l’historiador Francesc Vilanova, i l’acte, organitzat per la llibreria La Memòria, porta per títol “Memòria de tres periodistes catalans: Gaziel, Xammar i Sentís”. El debat està plantejat de manera que cadascun dels ponents s’identificarà amb un dels periodistes i assumirà el repte de reivindicar-lo enfront dels altres. La gràcia del cara a cara, esclar, és que Torra no és només un expert en Xammar i Amat no és només un expert en Gaziel: en la seva activitat política i periodística diària, tots dos se senten dipositaris i continuadors del llegat ideològic dels escriptors que representaran. A ningú se li escapa que el president té un punch incomparable pel sol fet de ser-ho, i per això Baños comença l’acte dopant Amat quan el presenta com “el futur director de La Vanguardia ”. S’enfronten visions del passat que són visions del present.

Comença Agustí Calvet, més conegut pel pseudònim Gaziel, que Amat, el seu púgil, descriu com “el millor de llarg dels tres i el periodista català més important del segle XX, malgrat que només va dedicar 22 anys al periodisme dels 50 que es va passar escrivint”. Però la polèmica va més enllà de l’interès literari: Amat reivindica la figura de Gaziel pel pragmatisme i el sentit de responsabilitat de les seves postures polítiques, sobretot de la seva capacitat de canvi i adaptació. D’entre moltes giragonses ideològiques, la que l’enfrontarà a Xammar és l’abandonament d’Acció Catalana, un partit polític creat arran d’una escissió de les joventuts de la Lliga Regionalista per defensar posicions més catalanistes. Segons Amat, Xammar va entomar malament el canvi i va acabar construint, a través d’articles signats conjuntament amb Josep Pla a La Publicidad, el tòpic negatiu sobre La Vanguardia, Godó i Gaziel que encara és vigent: “El catalanisme té un trauma que no ha sabut resoldre perquè passen els anys i hi ha coses que no canvien”.

Defensar Carles Sentís és més difícil, i Vilanova de seguida deixa clar que, a diferència dels seus contertulians, ell no s’hi identifica políticament, principalment perquè Sentís fa un tomb decidit cap al franquisme després del 1936. Vilanova explica com l’assassinat del seu amic i també periodista Josep Maria Planes a mans dels anarquistes és el detonant d’aquest gir ideològic, però l’aposta de Sentís va molt més enllà i, per demostrar el seu compromís amb els nacionals, acaba fent d’espia i comprometent el bàndol republicà. Això li va valer, també, el rebuig de Xammar, que va qualificar els actes de Sentís com “el més greu que pot fer un català”. Finalment, segons Vilanova, l’interès de Sentís no radica en la seva qualitat literària, que a parer seu és “un desastre estilísticament”, sinó en el fet que “acaba convertint-se en un català a Madrid que té la capacitat de gestió i influència per repartir ajuts entre els periodistes de Barcelona”.

“Si no és el més bo ni el més caragirat, què és Xammar?”, diu quan pren la paraula el president Torra. “Xammar preferiria celebrar un bon sopar a la Fonda Europa amb un bon puro i parlar dels seus temes”, ens respon. Exaltant la seva qualitat periodística, però mantenint-la un graó per sota dels grans com Gaziel, Pla o Sagarra, Torra confessa que la seva relació amb Xammar té una arrel més política que no pas literària i que, com altres coses importants que ha acabat fent en la vida, va acabar interessant-se per Gaziel gràcies a l’atzar -la sala riu quan capta la referència del president a la seva feina actual.

El concepte que més repeteix Torra és el de cosmopolitisme, parlant del descobriment del periodista de l’Ametlla com d’una epifania que li va donar una visió catalanocèntrica però que, al mateix temps, podia parlar de tot el món sense caure en el provincianisme: “Xammar m’aporta un corpus doctrinal que m’influeix, un catalanisme granític que no es mou mai d’allà. El pas per Acció Catalana, un partit que m’estimo molt, un aplec de patriotes que em va ajudar a entendre que el país no només es reduïa a la Lliga i Esquerra”, diu Torra. Finalment, el llegat polític de Xammar que més valora el president és “el testimoni que no calia passar al franquisme, que es podien seguir defensant des de la derrota els ideals republicans”.