Perillosa guerra de Trump contra les fonts anònimes

El Wall Street Journal manté un pols amb el president Donald Trump. Considera que el seu pla d’aranzels és “la guerra comercial més estúpida de la història”. En un editorial recent li deien amb sornegueria: “Si l’objectiu és perjudicar els treballadors del sector automobilístic americans i les perspectives electorals republicanes a Michigan, aleshores endavant, president”. Trump ha reaccionat amb virulència i en una de les seves tirallongues de coherència dispersa a la xarxa Truth Social ha acabat amenaçant amb demandar els mitjans que fan servir fonts anònimes.

Em costa de dir-ho com si m’arrenquessin un queixal de viu en viu, però crec que –entremig de les absurditats habituals– Trump expressa una preocupació legítima: les fonts no identificades són una escletxa per afirmar qualsevol cosa sense haver-la de demostrar. El drama és que, massa sovint, són també l’últim recurs per explicar afers de rellevància pública que només es liqüen des del poder sota la condició de gaudir de la protecció de l’anonimat i això les democràcies plenes ho accepten i ho assumeixen. Obligar els periodistes a revelar les fonts és una aberració i una manera d’empobrir molt ràpidament la capacitat de la premsa de fiscalitzar les institucions. Els abusos de les citacions anònimes, que hi són, són mosquits que s’han de combatre quirúrgicament, no a canonades. Qualsevol lector mínimament informat sap distingir entre una font que aporta valor i una que podria ser fictícia o que només participa covardament en el debat polític sense donar la cara. Aquestes últimes són greixos trans de la informació, així que una bona educació mediàtica hauria d’aconseguir desenganxar els ciutadans d’aquells mitjans que col·lapsen les artèries del periodisme amb fonts dubtoses i mai identificades, fetes servir com a ariet.