La penúltima lliçó de Ramón Lobo

Ha mort Ramón Lobo, un dels corresponsals de guerra més respectats dels mitjans espanyols. Les seves peces vibrants, que et traslladaven als terrenys més convulsos de la geopolítica global, van ser font de vocacions periodístiques durant una pila d’anys, com a mínim mentre els estudiants llegien encara en paper. En els últims temps, ha relatat la seva “lluita” contra dos càncers simultanis i ho ha fet sense cobrir-ho amb pudorosos eufemismes. Res d’una llarga malaltia. Res d’un mal lleig. Ho raonava ell mateix des dels micròfons de la SER, on col·laborava: “Si nosaltres treballem amb la veritat, no podem ocultar-la quan ens afecta, o anar als sinònims i buscar fórmules que ens permetin escapar-nos”. És una postura coherent i que demostra enteresa, d’una banda, i sobretot la consideració del periodisme com una extensió d’un mateix —una actitud— i no només com un ofici que treballa amb les situacions i vicissituds dels altres. Dir-li càncer al càncer ajuda a convertir-lo en una cosa (dolorosament) concreta i això ajuda a plantejar com abordar-la, des del punt de vista mèdic i també psicològic. Evitar la paraula de marres ajuda a convertir el càncer en un assumpte gairebé esotèric, un ens maligne contra el qual no s’hi pot fer res. Subratllo, també, i per això abans ho referenciava entre cometes, que Lobo s’hi referia en termes de lluita. Hi ha crítics amb aquesta denominació, perquè col·loca (involuntàriament) una càrrega de responsabilitat en el pacient. Però em sembla un sentit figurat difícil d’erradicar. I penso que, segons com, pot resultat també un terme encoratjador, un estímul per mantenir la millor actitud possible. 

He titulat l’article dient que aquesta era la penúltima de les lliçons de Ramón Lobo. L’última és la relectura de les seves cròniques, que no s’esgoten mai.