Pegar a un còmic o insultar una futbolista, la nova normalitat

Llegeixo a El Mundo la notícia d’un còmic que va rebre una agressió d’un ultra mentre feia el seu xou. Dies enrere, l’humorista havia comentat un tuit del primer que mostrava el seu nadó, i havia dit que de gran potser seria algú que mantindria relacions sexuals amb homes negres de classe obrera, s’entén que per a desesperació del seu progenitor. Les paraules del còmic van ser molt més grolleres i explícites que les meves... Però seguien sent paraules, i era evident que estava parlant de l’adult en què es convertirà el nen. Doncs bé: la seixantena llarga de comentaris aplaudien la decisió de passar a la violència física, i no eren pocs els que consideraven un acte de defensa legítim clavar un cop de puny com a resposta a un tuit. D’altra banda, al cacofònic pseudomitjà Rambla Libre –intenteu-ho dir tres cops de pressa davant del mirall i se us apareixerà Beetlejuice– escrivien el següent titular: “La catalanista Alèxia Putellas està més plana que una taula de planxar”. No consta que cap dels troglodites que comentaven la primera notícia s’hagin prestat ara a defensar la futbolista a bufetades. La peça –em resisteixo a dir-ne notícia– ho té tot: cosificació, menysteniment del mèrit professional d’una esportista d’elit, body shaming, catalanofòbia...

El veritable èxit de la ultradreta no són els diputats que tenen a les cambres on han rascat poder, sinó la gran capacitat d’influència que han tingut a la política (empenyent els partits de centredreta lluny de la moderació) i també la normalització d’unes formes hostils que naturalitzen la violència i la fustigació. Tot això, mentre a sobre enarboren un discurs victimista per, en nom de la defensa –personal o de les essències pàtries– poden treure la destral. O el puny americà.