Després de l’emissió de Et faran un home, el Sense ficció on Àlex Gorina explicava que va ser víctima d’una violació grupal al servei militar, el crític de cinema va denunciar, amb tota la raó, que TV3 hagués inserit una pausa publicitària enmig del seu relat. Quan es començava a intuir que explicaria uns fets dramàtics, les últimes paraules van perdre el so, la imatge es va fondre a negre abruptament i van començar els anuncis. No va ser una pausa qualsevol. Van ser onze minuts d’anuncis i autopromocions de la cadena. Onze. Una falta de respecte al testimoni, als autors del documental, al programa i, per descomptat, a l’espectador.
No és la primera vegada que passa i, de fet, no cal anar gaire lluny. Un altre exemple el vam veure aquest diumenge, en el 30 minuts dedicat a la tragèdia a València. També quedava tallat pels anuncis després del testimoni colpidor d’un home que plorava perquè havia perdut el seu negoci i tota la saviesa que el seu pare havia dipositat en l’empresa, que ell no sabia recuperar. Tota la tensió narrativa que s’havia acumulat fins aleshores marxava precipitadament per uns anuncis inserits allà amb tota la perspicàcia possible: van embotir-nos vuit minuts d’anuncis quan només quedaven dos minuts i quaranta segons per acabar el reportatge. Tornant de la publicitat, només faltava la breu conclusió, que va quedar desconnectada del relat.
Aquestes estratègies de posar els anuncis quan només falten un parell de minuts per acabar són pròpies de les cadenes privades i serveixen per enganxar l’espectador al programa següent. Tallen poc abans que s’acabi, conscients que l’audiència no es voldrà perdre el final, i així, després, enllacen directament amb el programa següent. Tampoc és casualitat que els anuncis els posin en els moments més tràgics. Quan arriba el clímax narratiu, donen pas a la publicitat perquè és el moment que l’audiència tindrà més necessitat de mantenir-se davant la pantalla. La sensibilitat ha desaparegut en benefici de la caça del dramatisme amb finalitats comercials. Recordem que per al documental La fugida, sobre els abusos dels jesuïtes, van aprofitar el testimoni d’una víctima plorant davant de càmera per fer-ne promoció durant la setmana.
La pràctica també demostra quins són els programes que TV3 té ganes de tractar molt bé i vendre’n les xifres i quins els importen més aviat poc. El foraster, amb un èxit aclaparador, té pauses d’un minut brevíssim que s’encarreguen d’assenyalar amb un compte enrere. Altres espais, com Zenit o Eufòria, quan cal fins i tot els poden arribar a emetre sense pauses. Però el Sense ficció i el 30 minuts queden fragmentats per talls eterns de publicitat.
Es tracta del tot per l’audiència a uns nivells impropis d’una televisió pública que copia les estratègies de les cadenes privades sense tenir en compte ni el respecte per l’obra documental ni la sensibilitat. I això no són “errors tècnics”, són criteris humans perfectament planificats.
