Paula Malia: “A ‘Eufòria’ ja pots cantar molt bé, que si ets un ficus no funciona”
Actriu i 'coach' d''Eufòria'
BarcelonaEls últims mesos, Paula Malia (Barcelona, 1990) s'ha trobat que pel carrer l'atura un públic amb qui fins ara no havia establert connexió, les criatures. Malia té una trajectòria llarga i diversa com a actriu: va fer-se popular el 2010 com una de les Mamzelles (juntament amb Bàrbara Mestanza i Paula Ribó) i des d'aleshores ha continuat a la televisió amb sèries com El crac (2014) i Cites (2016) i al teatre amb espectacles com La importància de ser Frank (2018) i La mala dicció (2021). Però la seva participació en el talent show de TV3 Eufòria l'ha acostat als infants i ho celebra. En paral·lel, acaba d'estrenar la tercera temporada de Valeria, la sèrie protagonitzada per Diana Gómez que aquests dies ja és una de les més vistes a Netflix.
Fins ara havies fet d’actriu i, de sobte, et proposen ser coach a Eufòria. Com va anar?
— Havia vist l’edició passada d’Eufòria i m’havia agradat, l’espectacle i el xou em diverteixen molt. Llavors em van trucar per fer una prova de coach. Havia estat professora d’interpretació, però mai havia fet de coach i menys en un format tan bèstia com Eufòria. Tota la part de xou em feia por, perquè soc actriu i de mi mateixa no he fet mai. Però ha estat tot molt fàcil i divertit.
Tot i això, és un concurs i al final només hi haurà una guanyadora. Com es gestiona la competitivitat?
— Ells s’estimen moltíssim i es cuiden, són molt bons companys. No t’ho dic per dir, és així. És veritat que són allà per un objectiu, tenir un contracte discogràfic o aguantar el màxim nombre de setmanes possibles i que els pugui sortir feina després. Ara es comença a notar que estan més cansats, perquè el programa és més exigent i quan s’acosta la final hi ha més nervis. Tenen canvis d’humor més abruptes, però nosaltres hi som per acompanyar-los.
També han d’aprendre a gestionar la fama sobtada que els ha donat el programa. Tu vas viure un procés semblant?
— El meu camí va ser més de formigueta. Amb Valeria sí que vaig notar un canvi més bèstia, sobretot a fora de Catalunya, on fins aleshores no se’m coneixia. Per com soc, prefereixo haver anat més a poc a poc. Passar de l’anonimat absolut a ser coneguda per tot Catalunya en tres mesos m’espantaria bastant. Però ells hi han passat. Intentem preparar-los bé i que no perdin el contacte amb la realitat.
Què t’has trobat a les classes?
— M’he entès molt amb tots ells, són molt generosos. Em feia por entrar el primer dia i que algú em digués: “Mira, soc cantant”. Tots han vist que la interpretació és necessària. Canten molt bé, com en un disc, però al final Eufòria és un format visual. Ja pots cantar molt bé, que si ets un ficus no funciona. Has d’omplir l’escenari, vendre el peix. Ho han entès molt de pressa i s’han posat les piles.
Com es viu Eufòria darrere les càmeres?
— A les gales el VAR musical és com un partit de futbol. Som junts a la mateixa sala, encara que facin dues connexions separades. Tots sabem quines actuacions perillen més, quin serà el gran número de la nit, i ho vivim amb molta passió. A l'hora de triar qui se salva som bastant democràtics, però hi ha hagut moments difícils. Només tenim l’estona de publicitat per decidir, que són set minuts com a màxim. En què ens basem, ¿en l’actuació de la nit o en el recorregut de la persona? De vegades costa que ens posem d’acord, però riem força.
Ara estrenes la tercera temporada de Valeria, una sèrie de Netflix que ha tingut un èxit descomunal. Per què creus que ha enganxat tant?
— Valeria no et promet coses que no et donarà. No és pretensiosa, és amable i fàcil, per passar-ho bé. De vegades necessito veure aquesta mena de sèries, tal com estan les coses de convulses. M’encanta Succession, però no puc veure Succession cada dia, hi haig d’estar molt predisposada. Valeria parla de l’amistat de manera desenfadada, fa un retrat generacional dels 30 i s’adequa molt bé al nostre dia a dia.
Com connectes amb el teu personatge, la Carmen?
— És la versió gens treballada del que hauria pogut arribar a ser la Paula. És molt segura amb la feina, però molt insegura en l’àmbit emocional. Jo ho puc ser, però no tant. Ella no té aturador i això proporciona una quantitat enorme de situacions absurdes que porten la sèrie molt a la comèdia.
Fa molts anys que treballes i has fet moltes coses. Encara et sents insegura amb la feina?
— Ara és pitjor que fa deu anys. Com que en sé més, sé quan està bé o quan podria fer-ho millor. Tinc menys por, però sempre que començo un projecte nou penso que vindrà algú a mig rodatge i dirà: "Prou! No ho saps fer!" És absurd, perquè cada vegada tinc més feina, però ens passa una mica a tots, especialment en aquesta professió. Estem constantment en un càsting. Quan de sobte arriben unes quantes negatives, comences a pensar que ja no ho saps fer. En realitat, moltes vegades aquestes coses no depenen ni de mi ni del talent. Això m’ho he d’anar repetint com un mantra.
Llegeixes les crítiques?
— En teatre, les miro quan he acabat l’espectacle. La meva mare, que sempre recull tots els retalls de premsa, sap que no me les pot passar, ni les que són molt molt molt bones. Les crítiques condicionen molt i les obres de teatre estan vives mentre es representen. Són opinions i poden ser molt vàlides, però et poden destarotar i et poden portar a canviar coses.
Estàs en aquell punt que ja pots començar a triar una mica què vols fer?
— Sí i no. Fa deu anys treballava de cambrera i en una botiga de roba. M’agafava feines que sabia que les podia deixar fàcilment si em sortia un projecte d’actriu. Després de Cites em veien treballant al bar i em preguntaven: “Què fas aquí?” Pagar el lloguer, esclar. La gent es pensa que un cop surts a la tele ja et pots comprar un pis, i res més lluny de la realitat. Aquesta feina és una muntanya russa constant. Ara estic molt més tranquil·la que en aquell moment, però mai acabo d’estar segura del tot.