Pau Freixas : “Hem volgut retratar les mares desesperades”

BarcelonaTV3 estrena avui Benvinguts a la família amb el difícil repte de ser la sèrie que substitueix Merlí, l’èxit més gran de la dècada en ficció del canal públic. Però els seus creadors exploren un àmbit molt diferent: el de la comèdia oberta i familiar, amb un punt de salvatgia i incorrecció política. Al centre d’aquesta ficció hi ha una singular mare que encarna Melanie Olivares, la qual cosa certifica la voluntat de TV3 d’atraure a la seva pantalla talent que ha desenvolupat la seva carrera en altres canals, fonamentalment a Madrid. Ella és el centre d’una família que, desnonada, s’ha de reinventar i revoltar-se contra els elements. I, parlant d’elements, un altre personatge central: el que interpreta Yolanda Ramos, excessiu i desbordant -i dels que poden marcar època a TV3 si el públic li dona l’oportunitat-, que hi aporta el to més esbojarrat. El creador de la sèrie, Pau Freixas, que ja va dirigir el fenomen Polseres vermelles per a TV3 i la premiada Sé quién eres a Telecinco, explica a l’ARA algunes de les claus per entrar en aquesta disbauxa familiar.

La sèrie es presenta com a “humor negre per a tots els públics”. Ehem, com es menja això?

Té més sentit del que podria semblar [riu]. La sèrie parla sobre els nous models de família perquè allò que en dèiem la gran simetria ha passat a la història. Ara les famílies tenen un fill que ve d’aquí, l’altre d’un altre matrimoni, un tercer és adoptat... Tot és molt transversal. I nosaltres hem creat una mare que és el pal de paller, però també uns nanos que poden generar identificació i, per tant, és per això que és per a tots els públics. A partir d’aquí, hi ha una trama transversal en què hi ha un mort pel mig i això no és vist de manera transcendent ni dramàtica, sinó còmica. Però la sèrie no és d’un humor corrosiu: és comèdia i parla de l’esperit de superació a la família. Hi ha ingredients negres, però que no tenyeixen.

Les protagonistes són dues dones. I veiem que, en el món de les sèries, estan cobrant força els personatges femenins. ¿Va ser una decisió espontània o també volíeu sumar-vos a aquest corrent feminista?

Una mica les dues coses. És cert que del rol de la dona se n’està parlant cada cop més, i també és cert que se l’ha tractat de manera molt injusta durant massa anys. I ara veiem que, en moltes sèries, són elles les protagonistes. D’altra banda, estem parlant sobre una família i, tant històricament com encara ara, les dones són el pal de paller. Hi havia d’haver rols paternals i masculins, però el retrat que s’havia de fer era en clau femenina. I, així, mentre la Yolanda Ramos presenta una versió més antiga i més desastre o més embogida, la Melanie Olivares encarna un vessant més modern i moderat. La gràcia, esclar, és que totes dues es retroalimenten i que el resultat és molt emocional.

Amb quins referents heu treballat?

L’Ivan i jo teníem una combinació de sèries que ens han marcat i que venen sobretot de la producció nord-americana. Són títols com Shameless, Weeds, Modern family, Better things... I la Melanie, de fet, fins i tot tenia un aire a la Pamela Adlon d’aquesta última sèrie. Nosaltres hem volgut retratar les mares desesperades, les que fan el que poden. Les que diuen: “Soc mare, però també tinc una vida al marge i, a vegades, el got vessa”. Era important això: que no fos només “una mare”, sinó que el personatge tingués 40.000 cares, i això fa que sigui real. De Shameless, per exemple, ens n’agradava la idea de la coralitat, però també la brutícia del grup. I poder-se fixar en els veïns, el matrimoni sense fills...

A Cites ens vau passejar per la Barcelona bonica i pels pisos nobles de l’Eixample, encara que no tenies clar com diantre s’ho podien permetre aquells personatges. Aquí, en canvi, arrenquem a l’extraradi i clarament els diners, o la falta de diners, són un factor. ¿Heu volgut insuflar-hi alguna mena de discurs polític?

És veritat que dèiem que Cites era una sèrie aspiracional [riu]. A veure, en aquesta nova sèrie tampoc intentem fer un discurs polític. Però el retrat social sí que hi és. La idea que sigui una família que pateix un desnonament l’hem agafada com un mecanisme narratiu. Si en volguéssim parlar seriosament caldria fer-ho de manera diferent. Ara bé, els desnonaments són presents a la nostra societat i per això volem aprofitar-ho. Ens lliga a la realitat perquè és un element que existeix al nostre entorn.

Substituïu Merlí, el creador de la qual tenia molt clar que la història s’havia d’explicar en tres temporades

Doncs nosaltres també voldríem fer-ne tres i així ho tenim pensat. Això ens permetria fer el viatge complet d’aquesta família. Ara bé, cada temporada té el seu final i, de fet, podria concloure la sèrie, si calgués. Però al mateix temps deixa oberta una porta per poder dur a terme, si ens deixen, les altres temporades.