Una legislatura pot ser molt llarga, així que la dreta ha activat el mecanisme per fer la travessa del desert, també coneguda com a Operació Pastanaga, on la pastanaga és la prometença de victòries electorals menors… de comicis que encara no han passat. “El PSOE tem fracassar a Galícia davant la solidesa del PP i l’impuls del BNG”, titula en portada El Mundo. Un dia abans, obrien amb “El PP avantatja amb 9 punts el PSOE i doblaria els seus escons a les europees”. Quan parlen de les catalanes, en canvi, sol ser amb la boca més petita, i no sovintegen els auguris demoscòpics segons els quals el PSC pot trencar la majoria independentista i liderar el nou Govern. Fer creure que un mal resultat del PSOE pot precipitar unes eleccions generals és una estratègia destinada al fracàs, que no té en compte el factor perrosanxe, la criatura més adaptativa al clima polític d’avui, amb una capacitat de supervivència mai vista perquè s’alimenta precisament de la fel dels que el volen enterrar. Que persegueixin pastanagues, deu pensar. Jo mentrestant em beuré la seva sang.
Alegria però no tanta
Santiago Sánchez ha tornat a Madrid després de passar quinze mesos en una presó de l’Iran dient que guardar rancúnia “és de covards”. La declaració, esclar, trenca els esquemes dels qui voldrien un món en blanc i negre contrastat. L’Abc escriu: “Assegura que tornarà a l'Iran tot i que va creure que moriria a la forca”. Hi ha un deix d’amonestació. El Mundo recull una cita seva: “Vull tornar a l'Iran”. En canvi, La Razón escriu que “no descarta tornar”. Per què ho suavitza? No és que no ho descarti: és que ha declarat de manera inequívoca que vol tornar-hi. Com que no ha satisfet les expectatives de la caverna se’l considera víctima de la síndrome d’Estocolm. O de Teheran.
