Magre consol, però la covid ha comportat –almenys!– un benefici col·lateral: hem normalitzat molt parlar de salut mental. I fer-ho responsablement. En els últims anys m’he dedicat a fer entrevistes llargues, de perfil, i és un tema que sorgeix espontàniament a bona part de les converses. L’entitat Obertament fa deu anys que va publicar una guia, pensada perquè els mitjans parlin d’aquests assumptes amb responsabilitat i sense contribuir a l’estigma. Ara, l’han actualitzat i algunes de les perspectives incorporades són interessants. Al capdavall, l’OMS considera la salut mental la principal causa de discapacitat al món.
Per exemple, parlem de manera més franca del suïcidi, que solia ser un tabú. La guia no qüestiona que la premsa en parli, però sí que alerta que la utilització d’imatges de recurs morboses o textos on es posa l’èmfasi en el mètode d’abandonar aquest món pot generar efecte imitatiu. També és poc rigorós assenyalar un trastorn mental com a causa única de llevar-se la vida. I, si volem filar prim, millor dir que algú ha mort per suïcidi, que no pas ha “comès” suïcidi, perquè el terme arrossega la càrrega negativa associada al crim o al pecat. Aquest recull de consells parla d’interseccionalitat, que no és altra cosa que assumir que la salut mental afecta de forma diferenciada grups i identitats segons el gènere, l’etnicitat o l’orientació sexual: ben vist. Ara bé, tot i els avenços evidents en matèria de normalització, sorgeixen també amenaces noves. Com ara la IA. L’entitat ha detectat que les imatges que proporciona estan carregades d’estigmes. No hauria d’estranyar gaire: al final, aquests algoritmes beuen de fonts contaminades pels imperfectes biaixos humans. En diem "intel·ligència", però no deixen de ser sofisticats lloros de repetició i síntesi, i el que sintetitzen inclou els prejudicis humans. I no sé si això és motiu d’alleujament, perquè així els humans retenim el domini del criteri, o d’extrema preocupació, perquè som ganduls i deixarem que la IA imposi la seva inèrcia.
