Parlar dels joves en terceríssima persona

BarcelonaLa majoria de mitjans tradicionals tenen un problema de connexió amb els joves evident: només cal mirar les estadístiques de consum de premsa, ràdio i televisió. És saludable que les noves lleves desafiïn tot el que, per a ells, desprengui ferum boomer. L'autoafirmació de cada generació es fa negant la precedent. Però no fa cap nosa girar el mirall i preguntar-nos si els periodistes no estem contribuint a la desafecció: ves que no tot sigui rebel·lia postadolescent.

El Grup Barnils i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya han elaborat un estudi que, amb permís de Carles Porta, aporta llum en la foscor. Explica, per exemple, que el 34,5% de les notícies analitzades –la mostra se cenyia a peces on la joventut era un dels temes– alimenten algun estigma; i, més preocupantment, que el 20,7% de les peces relacionen joventut i violència. Altres disfuncions detectades: que les institucions públiques són la principal font a l'hora de parlar de joves, que a partir de casos particulars s'alimenta un relat uniformitzador, que es prioritza el jove home, de 18 a 25 anys i nacionalitat espanyola (i, per tant, es tendeix a invisibilitzar les dones, les persones d'origen estranger o amb graus d'educació inferiors). La majoria d'aquestes distorsions tenen un origen clar: es parla dels joves en tercera persona, amb la lupa posada i mirada d'entomòleg que acaba de descobrir un nou coleòpter particularment desconcertant. Si no participen dels mitjans, el més natural és que els joves acabin marxant a xarxes i plataformes que els permeten una connexió menys mediatitzada. En la mesura que ells també marquin l'agenda del discurs, més se sentiran integrats a un sistema mediàtic que, avui dia, està fracturat per qüestions (també) d'edat.