La pantalla partida remata Joe Biden

2 min
El debat entre Joe Biden i Donald Trump la matinada passada a la CNN.

Si el debat electoral entre Richard Nixon i John F. Kennedy del 1960 va determinar un abans i un després en la comunicació política i en la història de la televisió, l’enfrontament entre Trump i Biden a la CNN marca un altre punt d’inflexió mediàtic. Ha servit per constatar, pràcticament, la mort en directe d’un candidat, com a mínim en termes polítics. El contingut discursiu ha passat a un segon pla. L’estat catatònic de Joe Biden provocava estupor en l’espectador. No és que el president dels EUA fes catúfols. És que ja està en una etapa posterior de decrepitud. La seva aparició a l’escenari ja transmetia una gran fragilitat, però el seu fil de veu, gairebé agònic, delatava una feblesa d’energia molt alarmant. Feia patir. El debat presidencial estava moderat pels presentadors Jake Tapper i Dana Bash, un altre duet innecessari per fer la feina d’una sola persona. La dinàmica del cara a cara consistia en formulació de preguntes on cada candidat tenia dos minuts per contestar, un minut per a les rèpliques i refutacions, i existia la possibilitat que els moderadors concedissin un minut extra addicional si ho consideraven oportú. Mentre un candidat parlava, a l’altre se li desconnectava el micròfon per impedir les interrupcions. La mesura delata la manca de confiança en l’autocontrol i acceptació de les normes dels participants, però també un sistema que castra l’espontaneïtat i l’essència del gènere, on se suposa que és en la interlocució que s’han de veure les habilitats de lideratge dels candidats.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Si el 1960 la il·luminació i la calor dels focus van condemnar Nixon, convertint-lo en un candidat nerviós, pàl·lid i suat, seixanta-quatre anys més tard, la pantalla partida ha acabat de rematar l’sleepy Biden, tal com sempre l’ha anomenat Trump. Aquesta vegada, més que adormit, semblava dissecat. La permanent pantalla partida i la decisió d’anul·lar el micròfon quan parlava l’altre candidat abocava els protagonistes a fer l’estàtua a l’espera del seu torn. L’expressió de Biden, amb la boca entreoberta i encarcarat, li provocaven un estat d’absència preocupant. El seu balbuceig i la poca vocalització l’acabaven de condemnar. Quan els moderadors li feien preguntes, la seva expressió per parar l’orella el delataven com un home que tenia dificultats per connectar amb l’entorn. Trump ni tan sols havia d’esforçar-se a fer més creïbles les seves falsedats ni exageracions. “No sé què ha dit al final de la frase, però crec que ni ell mateix sap el que està dient” va apuntar Trump, foteta, sobre el seu rival. L’absoluta manca de vigor de Biden permetia al republicà mantenir un to moderat i relaxat que l’afavorien. No era una qüestió argumentativa, era una simple posada en escena en què l’estat de màxima vulnerabilitat de Biden feia que Trump semblés més útil i funcional. És incomprensible com una potència mundial com els Estats Units han arribat a aquest panorama electoral. L'única cosa per a la qual pot servir el desastre estrepitós és per provocar un estat d’emergència en el partit demòcrata que porti a substituir el seu candidat de manera fulminant.  

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats