“El pantà no voldràs i bona persona seràs”
Una de les fotografies antigues que recuperava el Sense ficció d’aquest dimarts era una imatge molt bonica dels nens del poble de Tiurana a l’estiu, quan s’ajuntaven els que hi vivien tot l’any amb els que hi anaven de vacances. Una vintena de criatures rialleres, agrupades en un carrer, que demostraven la vida i la felicitat que hi havia al poble poc abans que acabés inundat sota les aigües del pantà de Rialb. Però hi havia un detall de la fotografia que encara donava més força a l’escena. A la paret que els nens tenien al darrere s’hi llegia una pintada: "El pantà no voldràs i bona persona seràs". La llegenda deixava molt clar el compromís amb la lluita de tots els pobles de la zona per impedir que l’aigua negués les seves cases.
Rialb, l’últim pantà va ser un documental contundent. “Error”, “estafa”, “traïció”, “monstruositat”, eren algunes de les paraules que es van concentrar en els pocs minuts inicials. Hi havia dues capes narratives. Per una banda, la dels seus habitants recordant els seus pobles i com eren les seves cases, parlant de la importància d’aquella etapa de la seva vida, associada a la infantesa i al sentiment d’identitat. Fotografies i filmacions domèstiques donaven solidesa a la força del vincle de les persones amb la geografia. Encara impactava més quan aquestes persones tornaven a l’espai que havien ocupat les seves cases ara que la sequera ha deixat buit el pantà i es poden veure els vestigis dels pobles. Les escenes d’aquestes persones caminant sobre la runa i trobant les rajoles de la cuina o les pedres de la façana era commovedor.
L’altre pla narratiu connectava amb la lluita, la reivindicació i la gestió de la construcció del pantà. I aquí és on Rialb, l’últim pantà demostrava ambició i valentia. Sobretot perquè les fotografies de l’època posaven en evidència diverses personalitats polítiques. I la vehemència i els arguments dels que van encapçalar la lluita ho accentuaven. El documental deixava retratat a tothom, en uns pactes fruit de la confluència d’interessos entre el sector polític, el de la banca, el dels regants i els de la construcció. Socialistes d’aquí i d’allà i el govern de Jordi Pujol quedaven en entredit amb les denúncies que no van tenir en compte els ciutadans afectats, ni els informes de seguretat ni els mediambientals. En aquest sentit, Rialb, l’últim pantà tenia un discurs que connectava amb el present, reflexionant sobre la mala gestió de l’aigua. De fet, la sequera que pateix el país actualment ha resultat providencial per posar encara més en evidència el nyap. El documental fins i tot feia fer autocrítica a TV3, recuperant unes imatges d’arxiu d’un Mikimoto foteta que en aquella època feia broma donant la benvinguda al primer peix que s’instal·laria al pantà. L’escena, en el context del documental, no feia cap gràcia.
Però Rialb, l’últim pantà també ens retratava com a país. Posant en evidència com vivim amb la mirada a Barcelona i ignorem problemàtiques, denúncies i abusos que passen terra endins.