“Ella va definir una dècada. Ara, es definirà a si mateixa”. Aquest és l’eslògan de la producció de Netflix Pamela. A love story. El documental, de gairebé dues hores, serveix perquè ella pugui explicar la seva pròpia història i, de passada, pensar qui vol ser exactament d’ara en endavant. Perquè al llarg del documental veiem com els traumes i el masclisme han contribuït a crear una imatge distorsionada de Pamela Anderson que ni tan sols ella sap com gestionar. Les generacions que recordem l’actriu corrent a càmera lenta a Los vigilantes de la playa tenim més presents els seus pits i la seva actitud sexualitzada que no pas la seva cara. El documental, tot i la complicitat amb l’actriu, juga amb això només començar. A l’inici, ens mostren l’actriu sempre d’esquena. Reconeixem els cabells i la silueta, la identifiquem de seguida pel seu cos. Un minut després, ens ensenyen la cara, lògicament envellida i sense maquillar. Busquen l’impacte del pas del temps.
Pamela. A love story té una missió que tampoc és gaire complexa: humanitzar un objecte sexual. Ella mateixa va acceptar el seu rol com a únic recurs d’empoderament i acceptació pública. Però l’estratègia no estava exempta de dolor. El retorn a la llar d’infantesa i a la casa materna per gravar el documental li serveix d’estímul terapèutic. La història de Pamela Anderson serveix també per comprovar les conseqüències i les ferides de l’heteropatriarcat més ferotge. Com les dones descobrien la seva raó de ser en la cosificació. “Jo seguia el corrent”, diu Anderson. Era el sistema. En el seu cas concret, entenem com els abusos i violacions en la seva infància agreugen aquesta recerca permanent d’afecte en homes que només la volien pel que representava de manera simbòlica i no per qui era de veritat.
L’impacte del documental radica en escoltar algú a qui abans només havíem contemplat. I és obvi que Anderson s’ha sentit silenciada. La prova són els centenars de diaris personals que va escriure i posa a l’abast del director del documental, Ryan White. Una veu en off en va llegint passatges i posa en contrast les imatges públiques d’aquell moment amb tot allò que pensava, patia i sentia.
No és casual que l’enfonsament de la seva fama arribés just després de la maternitat. Una mare de família perd l’atractiu sexual que abans representava. Pamela. A love story és també la demostració de la violència mediàtica i la crueltat masclista. El documental força, al final, una maduresa emocional de la protagonista, amb pretensions més televisives que realistes. “La meva vida no és la meva enemiga. És la meva història”, diu Anderson, esperançada amb una nova etapa vital. En els títols de crèdit finals, però, la descobrim una vegada més esclava de la seva cosificació. “Vols que surti despullada? No és cap novetat...”, pregunta ella a càmera. La prova dolorosa de com, malgrat els anys, segueix presonera i al servei de l’estereotip on la van engabiar.
