Els palestins que es moren espontàniament

Aquesta setmana hi ha hagut indignació lògica davant d’un tuit de l’agència Efe en què es deia que “les defuncions a la franja de Gaza van superar aquest dimarts les 39.000”. Defuncions sembla un terme massa neutre per definir les víctimes de la maquinària de guerra israeliana. Com si s’haguessin mort solets. M’ha fet pensar en el correu que el corresponsal de la BBC a Beirut, Rami Ruhayem, va enviar fa uns mesos al director general de la corporació britànica lamentant que les paraules massacre i carnisseria s’haguessin aplicat de manera prominent a les morts causades per Hamàs però gairebé mai per definir accions perpetrades per l’exèrcit d’Israel. El periodista alertava que això acabava traslladant el missatge que unes vides són més importants que les altres. Aquesta és una de les tristeses universals del periodisme: el pes dels morts és molt variable i els criteris de la balança, sovint, són espuris. També podria citar la carta enviada per vuit periodistes de la BBC –en aquest cas, anònims– denunciant que els mitjans públics estaven dedicant més esforç a humanitzar les víctimes israelianes que les palestines. Repassant informació m’he topat amb el titular “La mort solitària d’un gazatí amb síndrome de Down”, també de la BBC. L’observatori Media Lens denunciava com fins al setzè paràgraf de la notícia no s’explicava que soldats israelians li havien llançat un gos de presa i l’havien deixat dessagnar fins a expirar. Les queixes van motivar un canvi de titular, però és una altra mostra de la importància de calibrar totes i cadascuna de les paraules d’un enunciat.

L’asèpsia sol ser una bona aliada del periodisme, fins que es gira en contra seva, ni que sigui per excés de zel. En determinades situacions en què clama un desequilibri flagrant, l’equidistància acaba afavorint el relat de la força dominant, perquè naturalitza el seu peatge de mort i destrucció.