Pactes d’estat i altres bèsties imaginàries

Una màxima en política és que qualsevol acostament entre el principal partit de govern i el de l’oposició és que l’objectiu compartit no ha de ser en cap cas assolir un acord per pactar una política comuna, sinó posar en evidència l’altre i que quedi retratat com a miserable que no sap anteposar el bé comú al particular. Els aranzels són la nova pista de circ on s’executa aquesta mala funció. El País, per exemple, titula així en portada: “Sánchez negocia el decret d’ajudes amb el PP, que exigeix canvis”. És una frase que atribueix generositat als socialistes i rigidesa als populars. Per a La Razón, l’inflexible és Sánchez, en canvi: “El govern rebutja les mesures del PP per al pacte aranzelari”. I, com era d’esperar, El Mundo ho pinta amb colors encara més foscos: “Sánchez evita el PP tot i el risc «significatiu» per a l’ocupació”. És a dir, no només evita Feijóo, sinó que la seva actitud superba posa en risc el lloc de treball de ves a saber quants ciutadans. Altres mitjans peninsulars que intenten fer veure que les intencions del PP són bonhomioses i honestes són El Diario Montañés (“Feijóo allarga la mà a Sánchez per consensuar i «millorar» el pla d’ajudes als sectors més afectats per la guerra comercial”) o El Norte de Castilla (“Feijóo aparca el frontisme i allarga la mà a Sánchez per acordar un pla”). No cal dir-ho, són mitjans conservadors.

Es produeix aleshores una interessant paradoxa. Com si fossin simpàtics rovellons, comencen a aflorar editorials i espais d’opinió en els quals es critica el govern per la seva incapacitat d’assolir pactes d’estat en assumptes importants. Però, al mateix temps, les peces informatives resulten perfectament esbiaixades i bàsicament es dediquen a polaritzar, que és un dels factors que impedeix l’acostament que presumptament voldrien promoure. És ben bé tenir dues mans esquerres. O dues de dretes, més aviat.