Dimarts es van fer virals unes declaracions de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, al programa El Hormiguero. Li van voler preguntar pel seu matrimoni després de set mesos de convivència. L’home va explicar unes quantes vicissituds domèstiques fins que les formigues li van preguntar per l’últim detall romàntic que havia tingut amb la dona. Almeida va explicar que el dia abans havia tret la roba de l’estenedor per fer-la feliç quan ella arribés a casa, com si fos una proesa que no li pertocava però que havia fet per deferència.
La fanfarronada sexista, però, va tapar la part inicial de l’entrevista en què Pablo Motos va preguntar-li per la gestió de la DANA. Quan encara hi ha persones desaparegudes i les localitats afectades no han recuperat la normalitat, cal plantejar-se si és adequat que aparegui un polític del mateix partit de Mazón –o del partit que sigui– a fer demagògia sobre la catàstrofe en un espai d’entreteniment. Motos llançava un discurs indolent prioritzant una reflexió ètica al voltant del cas: “Cuando estáis en política, ¿os deshumaniza tanto que no os dais cuenta de que todo no se puede leer con clave política?”, “¿Qué pasa si uno admite el error?” Aleshores, Almeida va poder teoritzar sobre el bé i el mal. Va poder teoritzar sobre l’èpica de la reconstrucció del país des de la més absoluta buidor discursiva, mentre darrere seu projectaven imatges de voluntaris traient fang. Després van canviar de tema, com si res, per aprofundir en les curiositats matrimonials del convidat. El que vam veure va ser un acte de populisme barat. És irrespectuós amb el context que envolta encara la desgràcia, però també una demostració de frivolitat barroera, i passar d’una tragèdia amb més de dos-cents morts a parlar de la incapacitat de l’alcalde per fer anar un robot de cuina o comentar com li va la temporada a l’Atlètic de Madrid. I això, no només ho hauria de tenir en compte Pablo Motos, sinó els responsables polítics en general. No sempre és un bon moment per anar a aquesta mena de programes i dissertar sobre la desgràcia aliena.
L’endemà dimecres, Pablo Motos rebia el futbolista Rodri Hernández com a nou convidat, el flamant guanyador de la Pilota d’Or. Abans de començar, el presentador es va posar neguitós i va demanar un incís abans de continuar. “Sin malos rollos, eh...”, va anticipar. I aleshores va explicar que ell havia perdut un amic a les riuades de la DANA i que quan va arribar a casa, una amiga li va fer veure, arran de l’entrevista a Almeida, que el que no es podien recuperar eren els morts. Motos, incòmode, va expressar: “A lo mejor tendría que haberlo dicho”. El problema és que no es tracta de dir-ho. Es tracta de tenir-ho en compte fins i tot abans de convidar el senyor del PP de torn a escombrar cap a casa. Perquè hi ha massa presentadors que, amb afany de protagonisme, aborden les desgràcies amb la mateixa facilitat que s'estenen i es despengen els calçotets d’un estenedor.
