Aquesta setmana, el cop d’efecte de Pedro Sánchez s’ha fet notar en els programes d’entreteniment que s’han convertit en megàfons polítics amb un clar biaix de dretes. Dilluns al vespre, a Antena 3, després d’una jornada intensa per la compareixença del president del govern espanyol, Pablo Motos avançava d’urgència la tertúlia política que fa habitualment a El hormiguero on tots els col·laboradors pensen el mateix. Els periodistes Rubén Amón, Rosa Belmonte, María Dabán i Juan del Val estaven alterats. El discurs comú advertia a l’audiència del perill del dret a la informació a través de boutades, exageracions enginyoses, que buscaven impactar. Com sempre, gaudien posant-se ells com a protagonistes, víctimes principals d’una persecució. Rubén Amón va arribar a dir que detindrien Pablo Motos i els integrants d’aquella tertúlia, i va afegir que a les formigues de pelfa “os van a decapitar”. Pablo Motos, altament amoïnat, va resumir la política de Sánchez: “¿Cuál es la idea de país de Pedro Sánchez? Voy a gobernar para los que están conmigo. ¿Y a los otros qué? ¡Los eliminamos!”. Amón, que cada dos per tres rebia aplaudiments del públic, va dir que el president espanyol “ha amenazado con supervisar las tertulias”. Motos, seriós, va rematar: “¡Por aquí que no venga!”. La claca del públic s’activava per donar-li suport. El van comparar amb un psicòpata: “Hay que ver la sensibilidad que tiene Pedro Sánchez a la sangre siendo él Jack el Destripador”. Afegien: “¿Qué va a hacer con los que somos críticos? ¡Situarlos al otro lado del muro!”. Les paraules clau de les intervencions tenen a veure amb un imaginari devastador: detenir, decapitar, eliminar, amenaçar, sang i mur... Dijous, Pablo Motos va repetir la tertúlia amb més periodistes –Núria Roca, Cristina Pardo i novament Javier del Val– reiterant els missatges de dilluns.
Mentrestant, a Cuatro, dijous a la nit, Íker Jiménez confirmava el seu gir delirant del pseudoperiodisme sobre fenòmens paranormals a fer continguts polítics basats en la cultura de la por. A Horizonte, guàrdies civils, youtubers ultres i periodistes que carreguen cap a la dreta alerten de la deriva social, política i periodística del país. Mentre uns insisteixen en els múltiples problemes de seguretat ciutadana, altres teoritzen sobre la manca de llibertat de premsa que s’està carregant el país. Miquel Giménez, Juan Soto Ivars, David Jiménez i María Jamardo, en el seu conclave gairebé setmanal, denunciaven la persecució dels periodistes i la degeneració del dret a la informació. “Lo dejé escrito”, “Me la jugué”... Són algunes de les expressions que Ivars feia servir per anunciar els seus dots de visionari.
No és casualitat que cadenes privades hagin convertit els seus espais d’entreteniment en part de l’engranatge ideològic. És el xarop amb gust de maduixa. Un medicament que l’espectador es pren com si fos un caramel. Pablo Motos, Íker Jiménez i els seus tertulians van fent el ploricó sobre la censura des dels seus púlpits mediàtics de pensament únic amb absoluta llibertat.
